V Jornades: Ponents

PONENTS
8.5.2012
10.5.2012
11.5.2012

Cristina Miranda de Almeida. Artista, Professora de la UPV/EHU i investigadora de l’IN3/UOC.

CV
Cristina Miranda de Almeida té un Doctorat Europeu en Art, i és Llicenciada en Belles arts (UPV/EHU) i en Arquitectura (USU, Rio de Janeiro). Artista i Professora del Departament d’Art i Tecnologia de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) i Visiting Scholar al Grup de Recerca en Cultura Digital de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3/UOC). Post-doctorada com Advanced Research Associate al Planetary Collegium, University of Plymouth; Màster en Disseny Industrial (DZ-BAI, Bilbao); Especialització en Ordenació del Territori i Urbanisme (Fundicot Madrid/Universitat de València; IBAM, RJ, Brazil). Ha realitzat estades postdoctorals de recerca com McLuhan Fellow al McLuhan Programme of Culture and Technology, University of Toronto i École Nationale Supérieure de Beaux-Arts, París (2010). La seva recerca se centra en qüestions relatives a l’impacte de la tecnologia digital sobre els processos creatius, especialment sobre l’Internet-of-Things i la representació de dades en l’interval entre allò digital i allò material, i sobre el pensament de McLuhan aplicat a l’art. Entre les seves publicacions està “L’Arbre de l’Art. Matriu trans-sensorial i intersubjectiva per a l’art no visual i el silenci del jo artístic” (UPV/EHU, 2005) i diversos articles en revistes especialitzades i actes de conferències internacionals.

Títol: Re-mediant la fragilitat de l’art digital

Resum
La tecnologia digital ha canviat substancialment els modes de creació, producció, reproducció, distribució i conservació de l’art. Els entorns tecnològics electrònics i digitals de la comunicació i la informació, especialment aquells basats en la web 2.0, tenen unes característiques que impregnen l’art digital amb un elevat nivell de inestabilitat i fragilitat de continguts, complexitat i interdisciplinaritat en els processos, i re-mediació en les interfícies. Especialment la immersió, interacció i experiència del públic guanyen un gran protagonisme que és difícil de retenir, reproduir, preservar, conservar o arxivar.
Parteixo de la tesi de que si considerem els mateixos elements que han generat el problema com a possibles vies per trobar solucions és possible augmentar el nivell d’estabilitat de l’art dels nous mitjans digitals per tal preservar l’inestable i l’efímer. El Mètode de la Tétrada de McLuhan pot ajudar-nos a comprendre la situació d’inestabilitat i les oportunitats que poden obrir-se.
Prenent aquest mètode com a base, l’objectiu d’aquesta presentació és explorar el gran marc en el qual se situa el problema de la inestabilitat dels nous processos artístics. Tractarem d’enfocar el tema a partir de la visió de l’art però tractant de construir ponts interdisciplinaris que possibilitin el necessari diàleg entre diferents camps, tot cercant possibles estratègies integradores. La presentació s’estructurarà a partir de preguntes centrades i en l’exploració del problema a través de casos paradigmàtics. Entre aquestes preguntes tractarem d’analitzar: (1) quins paràmetres sorgeixen des dels nous mitjans que poden ser transformades en possibles solucions per frenar la desaparició del patrimoni artístic inestable (2) quines serien les possibles maneres de transformar els mateixos recursos que generen el problema en oportunitats per trobar solucions per a la desaparició de patrimoni artístic (3) qui o quines disciplines i quins agents institucionals haurien de ser presos en consideració en aquest procés (4) com desenvolupar un sistema interdisciplinari que tracta totes les cares de la complexitat del problema en la seva escala global.

TAULA RODONA

Media Art: Desafiaments de Conservació i Estratègies d’Arxiu

1) Vanina Hofman, Cofundadora de Taxonomedia i doctoranda de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3)

CV
Vanina Hofman (Buenos Aires – Barcelona) és doctoranda del Programa sobre la Societat de la Informació i el Coneixement a l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3); cofundadora i actual directora del projecte independent Taxonomedia; des de l’any 2007 investiga sobre el desafiament que suposa la conservació, documentació i arxiu de les arts basades en mitjans efímers, obsolets i inestables, així com les maneres de conformació de la memòria(-es) d’aquestes pràctiques contemporànies. Ha organitzat i participat en esdeveniments, tallers i conferències al voltant d’aquestes temàtiques en els últims sis anys. Entre elles ha coordinat: “Conservació de l’art electrònic: què preservar i com preservar-ho?” (Buenos Aires, 2008), “Conservar, documentar, arxivar” (Buenos Aires, 2010), “Pràctiques alternatives de documentació, arxiu i accés a projectes artístics basats en tecnologies inestables, time-based media (Gijón, 2011).
taxonomedia.net
vaninahofman.wordpress.com

Títol: Perspectives independents en la construcció de la memòria de les Media Arts

Resum
En el context de les pràctiques artístiques performàtiques i efímeres, basades en el temps, i l’existència de les quals s’escapa a la seva qualitat física tangible, les Media Arts ocupen un lloc destacat. A més de les característiques que comparteixen amb altres expressions com la música, la performance o l’art conceptual, les Media Arts porten al seu si el concepte de “mediality”: la mediació de dispositius electrònic-digitals, opacs a la lectura humana directa. Dispositius caracteritzats també per un ràpid envelliment, altament vinculat amb el mercat de les tecnologies.
Paral•lelament, les Media Arts compten amb una legitimació dubtosa en el marc d’un altre mercat, el de l’art. La seva “fragilitat” material i la seva dificultat -fins el moment- de convertir-se en una commodity fa que s’hagi dirigit l’interès i sobretot els recursos disponibles per a la seva preservació.
Enfront d’aquest panorama, cal esmentar que existeixen una sèrie d’institucions que han abordat molt lúcidament l’estudi de la supervivència d’aquestes pràctiques contemporànies. Complementàriament a aquesta valuosa tasca, han emergit projectes i accions independents que articulen perspectives alternatives sobre la preservació, el record i l’oblit de la producció artística de les últimes dècades, i ho fan des de diferents camps del coneixement. A aquestes últimes iniciatives ens dedicarem especialment en el marc de la present ponència.

2) Lluís Roqué, Departament de Conservació i Restauració del MACBA.

CV
Lluís Roqué Comes treballa al Museu d’Art Contemporani de Barcelona al Departament de Conservació i Restauració com a responsable de la conservació dels materials audiovisuals. És Llicenciat en Belles arts per la Universitat de Barcelona en l’especialitat de Conservació i Restauració i posseeix estudis en imatge. El seu treball al Museu d’Art Contemporani de Barcelona s’ha centrat en els darrers 5 anys en la conservació, revisió i documentació de les obres audiovisuals de la Col•lecció del Museu.

Títol: La Preservació de les obres basades en tecnologies digitals al Museu d’Art Contemporani de Barcelona

Resum
En plantejar la preservació d’obres basades en tecnologies digitals, el conservador-restaurador ha d’aplicar estratègies basades d’una banda en el coneixement cientifico-tècnic dels materials i tecnologies que suporten les creacions digitals i d’altra banda també ha d’investigar i documentar el context d’aquestes obres. Les estratègies que es desenvolupen al Museu d’Art Contemporani de Barcelona es basen en aquests dos aspectes clau: documentació i coneixement tècnic. Aspectes com la presentació de les obres, la seva relació amb l’entorn i públic i les necessitats tècniques que fan possible la seva presentació han de ser conegudes i analitzades per a una preservació eficaç de les mateixes. En la intervenció es descriuen les estratègies de documentació i les solucions tècniques que s’apliquen per a la preservació dels continguts digitals que formen part de les obres de la Col•lecció del MACBA.

3) José Manuel Berenguer, compositor, artista multimèdia i cofundador d’Orquestra del Caos/Sonoscop (CCCB).

CV
José Manuel Berenguer (Barcelona, 1955) és Director de l’Orquestra del Caos, la seu de la qual és al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, director del Festival Música13, organitzat per Nau Coclea, Camallera. Professor del Master en Art Sonor de la Universitat de Barcelona, Artista intermedia, fundador de Côclea amb Clara Garí, i també de l’Orquestra del Caos, col•laborador de l’Institut International de Musique Electroacoustique de Bourges (França), va ser el dissenyador i primer responsable del Laboratori de so i música del CIEJ de la Fundació la Caixa de Pensions, així com professor de Música Electroacústica en el Conservatori de Bourges. Ex-President de l’Associació de Música Electroacústica d’Espanya, actualment és President d’Honor de l’International Conference of Electroacoustic Music del CIM/UNESCO, membre de la Académie Internationale de Musique Electroacoustique/Bourges, de l’Acadèmia del Consell Nacional de la Música del CIM/UNESCO i del Consell d’Experts de la MISAME.
www.sonoscop.net/jmb/
www.sonoscop.net
www.myspace.com/josemanuelberenguer
es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Manuel_Berenguer
www.digicult.it/digimag/article.asp
islasresonantes.com
vimeo.com/3001217
youtube.com/watch
youtube.com/watch
www.ub.edu/masterartsonor/es/josemanuel
mosaic.uoc.edu/2005/09/09/jose-manuel-berenguer/
youtube.com/watch

Títol: Sons en Causa

Resum
“Sons en causa” és un projecte de l’Orquestra del Caos que va començar gràcies al recolzament de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional pel Desenvolupament. Tot i que la seva metodologia és aplicable al registre del paisatge sonor de qualsevol lloc, l’objecte d’estudi inicial va ser el patrimoni sonor propi d’una sèrie de contextos culturals Llatinoamericans en l’entorn mediambiental en els quals són previsibles canvis irreversibles a curt i mig termini relacionats amb el creixement econòmic.
Des d’aleshores, l’arxiu recull prop de 500 Gigabytes d’arxius sonors de 20 minuts gravats a alta resolució en presència i en absència, amb l’esperança que siguin d’interès per la comunitat internacional de creadors i investigadors i s’emprin en la producció d’obres de tot tipus i orientació estètica o metodològica basades en el paisatge sonor i puguin contribuir a la programació de les activitats públiques de l’Orquestra del Caos.

4) Barbara Sansone, Pràctiques curatorials i producció de Media Art.

CV
Després d’una formació clàssica i exòtic-lingüística, va endinsar-se en la matèria electrònica, treballant amb internet i els mitjans digitals. A l’àmbit comercial dissenyava, programava, formava i dirigia equips de desenvolupament d’agències de màrqueting interactiu, mentre a l’àmbit cultural col•laborava en espectacles multimèdia i festivals de música electroacústica. A 2004 va començar a escriure en revistes de cultura digital (actualment Digicult.it i Interartive.org) i a curar trobades amb artistes internacionals de l’àmbit dels nous mitjans. A partir del seu trasllat a Barcelona en 2005, va entrar en contacte amb el món del programari i maquinari lliure, les llicències copyleft i el physical computing. En l’actualitat, el seu interès se centra en la cerca de nous formats que abandonin els llocs tradicionalment dedicats a l’art, que confonguin els rols dels agents culturals i que desenvolupin noves estratègies que involucrin activament el públic en totes les fases del procés artístic. El seu creixent interès per l’art no convencional i radical l’ha portat a ser membre permanent de l’equip del festival Theinfluencers.org.
www.headroom.ws
twitter.com/barbarasansone

Títol: De l’Embalsamament al Desenvolupament Participatiu

Resum
Per proposar estratègies de conservació del Media Art adequades, abans de gens cal preguntar-se què és l’art avui dia i què s’entén per nous mitjans. Efectivament, es tracta d’un panorama dinàmic, en contínua evolució, cada vegada més entrellaçat amb les característiques socials i psicològiques que la tecnologia ha contribuït a determinar. No només els dispositius sinó també – i sobretot – els formats, les institucions, les normes i les estructures sofreixen la síndrome de l’ obsolescència precoç. Per això és necessària molta flexibilitat, així com deixar d’anomenar “nous” a conceptes que realment tenen ja molta tradició i que actuen com a agents fonamentals en totes les etapes del procés artístic: el desenvolupament de processos més que la generació de productes, la difusió de formats efímers, la caiguda de l’aura de les obres d’art i, sobretot, la participació activa i les contribucions de la col•lectivitat. Si bé, d’una banda, tots ells estan limitats pels càstigs infligits per aspectes legals inadequats, per un altre, estan afavorits per les pràctiques del DIY i produeixen una interessant i contagiosa proliferació de suggeriments creatius.

TALLER 1

Títol: Despulles malenconioses: Diàleg sobre l’instant abismat al territori postcinematogràfic.

Juanjo Caballero. Doctor en Història de l’Art, professor de ESCAC i del Departament d’Història de l’Art de la UB.

CV
Juan José Caballero Molina (Badalona, 1966). Llicenciat en Hª de l’Art (1989), així com en Hª Contemporània (1994), per la Universitat de Barcelona. Doctorat (2009) per la Universitat de Barcelona amb la tesi que porta per títol: El entre como espacio generativo de la expresión fílmica. Una revisión de los fundamentos conceptuales clásicos.
Professor de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), des de la seva fundació, en 1994, i fins l’actualitat. Ha impartit assignatures, conferències, màsters i seminaris en diversos centres i institucions de l’estat espanyol (UNED, UB, Institut del Teatre, Elisava, La Salle, UCE, etc.). Ha participat, així mateix, en obres col•lectives com ara Filmografia Española (F.2): 1921-1930 (1993), Cineuropa. Síntesis caleidoscópica (1993), Escenes de l’imaginari (1998), el projecte de formació on-line de la Direcció General d’Educació i Cultura de l’UE CACTUS (2005) Entorno al nuevo cine italiano (2006), Vientos del Este (2007) o La ficció cinematogràfica, avui (2011). Comissari, juntament amb Jaume Uriach, de l’exposició El somriure del monstre (CCCB, 1998). Ha intervingut en diverses funcions acreditades dins de l’àmbit de la direcció, el guió o la producció en altres projectes audiovisuals com són Nostre monstre (1998), Ciutadà Porter (2000) o Hablemos del documental (2003).

Resum del taller
En el curs del trànsit vertiginós que ens ha conduït de l’entorn fotoquímic al videogràfic, primer, i de l’univers analògic cap al digital, més tard, la creació artística fundada sobre les noves tecnologies s’ha destacat per la seva manifesta naturalesa multimedial i performativa.
Un cop iniciat el procés irreversible de desintegració cinematogràfica, determinats creadors (James Coleman, Douglas Gordon, Thierry Kuntzel, Chris Marker, Bill Morrison, Peter Tscherkassky, Jean Luc Godard…) exhumen les seves restes, exhibint-les d’una forma tan elegíaca i perseverantment reflexiva com evocadora. En la seva pertinaç voluntat per ajudar-nos a desvetllar aquells instants dels quals són portadors i que aconsegueixen obrir-se pas fins als nostres cervells per expandir-se en ells, contribueixen a rescatar imatges d’aquests gestos dormits, latents, allotjats en nosaltres, que seductorament ens instal•len en el gaudi hipnòtic de l’abstracció, la sorprenent fascinació exercida per tot allò que ens atrapa en la impositiva verticalitat que presideix allò irracional.
En aquest tipus de propostes, la imatge batega, desembarassada de l’esclavitud a la qual l’havia sotmès la història o el context narratiu on originàriament s’inscrivia, tot reclamant la nostra implicació efectiva en el mateix acte creatiu del que les seves ressonàncies expressives emanen.
Aquest taller aposta per desplegar un exercici col•lectiu de delimitació d’aquella regió localitzada al territori postcinematogràfic en què la imatge cinematogràfica s’afirma encara com a evanescent i nostàlgic fantasma, sobre la base d’un mostreig antològic que serà proposat als assistents, amb l’objecte de suscitar el diàleg des del qual compartir l’emoció de l’íntima experiència creativa que ens és confiada per aquells que reconeixen en la vella pantalla un veritable llindar.

PONÈNCIA MARC DIA II

Angel Mestres, Coordinador Acadèmic del Màster d’Empreses i Institucions Culturals de la Universitat de Barcelona. Director de Trànsit Projectes.

CV
Coordinador Acadèmic del Màster d’Empreses i Institucions Culturals de la Universitat de Barcelona. Director de Trànsit Projectes, Barcelona Espanya. Ha estat: President d’ABACUS; Director de Recursos Externs i Comunicació de l’Institut de Cultura de Barcelona, Ajuntament de Barcelona; Director general de DISTESA Grupo Anaya.
Com a docent i conferenciant ha treballat en diferents Universitats i Administracions d’Andorra, Brasil, Perú, Xile, Marroc, Cuba, Equador, Argentina, Uruguai, Mèxic, Veneçuela, Paraguai, Portugal, França i Espanya. Com a Gestor i Consultor ha conceptualitzat i desenvolupat projectes educatius i culturals a Argentina, Xile, Paraguai, Portugal, Brasil, Veneçuela, Uruguai, Perú i Colòmbia.
http://www.ub.edu/cultural/
blog.transit.es
visual.transit.es
http://www.abacus.coop
http://www.canxalant.org
http://www.emprendeduriacultural.net
http://www.tucamon.es
redeseartepaz.org

Títol: Xarxes: remix i emoció. Una visió des de la Gestió Cultural.

Resum
La xarxa és la forma organitzativa per excel•lència per a la gestió de la complexitat (Wagensberg, 2002) en un món on la barreja de tecnologia i incertesa el fa especialment arriscat i emocionant. Les xarxes alhora determinen un jaciment d’innovació de primer ordre per trobar experiències, bones pràctiques, idees, informació i coneixement. Les organitzacions fan un ús natural de les xarxes cosa que, juntament amb l’evolució dels socialmedia, determina un horitzó de possibilitats més gran que mai.
Però una xarxa no és tecnologia. Una xarxa és, sobretot, un cúmul d’acords de tipus social entre diversos individus. El que fa a una xarxa poderosa no és el nombre total de membres ni els diferents països que la poblen, ni tan sols les habilitats individuals dels seus integrants més experts. El principal valor d’una xarxa és la confiança mútua i el respecte que es tenen els membres. La confiança en la xarxa s’aconsegueix establint connectivitat emocional. La confiança específica entre individus s’utilitza per anar creant una confiança vicària al poder de la xarxa en conjunt.
L’anomenada cultura del remix, o la pràctica cada vegada més comuna de crear objectes culturals a partir de les creacions d’altres persones, és un tipus de cultura que només té sentit en una xarxa, que es recolza al seu torn en els ja comentats principis de la saviesa de les multituds i de l’efecte xarxa. Tots aquests processos resulten impossibles si no hi ha una sèrie de llicències alternatives que possibilitin aquest tipus de reutilitzacions i apropiacions, impossibles en un context on el copyright i els propietaris dels fluxos culturals són veritats incontestables.
La cultura del remix és un tipus de cultura emergent, potser una utopia experimental, ja que se situa en la síntesi entre experiències concretes i experiències possibles. Si a la xarxa recorrem a la noció de cultura emergent és perquè aquesta és una nova cultura que ens permet superar les múltiples dicotomies rígides presents en la cultura, ja sigui aquesta erudita o popular. La cultura del remix ens permet observar les dinàmiques culturals en si mateixes, és a dir, un flux i reflux entre pols que s’atrauen i repel•leixen sense excloure.

TAULA RODONA

Crowdfunding i Projectes Col.laboratius a través de la Xarxa

1) Juan Insua. Director CCCB_Lab

CV
Juan Insua és el director de CCCB_LAB (www.cccborg/lab) i des de l’any 1993 està vinculat al CCCB, on treballa en la direcció de diferents projectes.
Va conceptualitzar i comissariar el cicle d’exposicions “Les ciutats i els seus escriptors”: “El Dublín de James Joyce” (1995, premi FAD en la categoria “Espais efímers”), “Les Lisboes de Pessoa” (1997, premi Laus’98 a la millor comunicació tridimensional), “La ciutat de K. Franz Kafka i Praga” (1999) i “Borges i Buenos Aires” (2002, Premi Ciutat de Barcelona 2003)
També crea i dirigeix el cicle d’instal•lacions “Fars del segle XX”. Des de l’any 2002 dirigeix “Kosmopolis. Festa Internacional de la Literatura” (www.cccb.org/kosmopolis).
El 2005 és nomenat Cap del Servei d’Activitats Culturals del CCCB, etapa en què crea projectes de reflexió i debat sobre temes d’actualitat que experimenten amb diferents formats: BCNmp7 (http://www.myspace.com/bcnmp7), NOW: Trobades en el present continu (www.cccb.org / now), I + C + i. Investigació i innovació en l’Àmbit Cultural (www.cccb.org/icionline/) i NANO: la programació familiar del CCCB (www.cccb.org / nano). El 2008 rep la Medalla Fad que atorga cada any el Foment de les Arts i el Disseny (FAD) a persones o institucions que han fet aportacions a la vida social i cultural del país.

Títol: CCCB LAB, Una Visió de Conjunt

Resum
Un balanç dels primers any de vida del CCCB LAB permet fer algunes reflexions de fons sobre els canvis que estan tenint lloc dins l’àmbit cultural. El panorama és prou ric i complex per extreure conclusions precipitades, però una visió de conjunt potser ajudi a situar amb més claredat els reptes als quals ens enfrontem.
La irrupció de les tecnologies digitals col•laboratives està provocant un sisme evident en les maneres de concebre, produir i difondre la cultura, en les metodologies de treball, en la mutació de gèneres i formats, i en els estils de programació. No obstant això, seria un error pensar que tot depèn del grau d’adaptació que tinguem davant la revolució digital. Les noves tecnologies constitueixen un instrument formidable pel canvi evolutiu però no es poden concebre com a una via determinista per assumir aquest desafiament. La raó és senzilla: es tracta d’un canvi, la naturalesa i sentit del qual no és exclusivament tecnològic.
La revisió dels temes tractats en les sessions I+C+i durant els dos últims anys, i l’inici del propi camí del CCCB LAB, permeten abordar aquest nou escenari amb preguntes que ens afecten a tots, intuïcions compartides i algunes respostes provisionals com a brúixola d’un horitzó obert, actiu, distribuït.

2) Adrià Sala. Plataforma de Crowdfunding Verkami

CV
Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Artista resident al Centre d’Art i Creació Contemporània Can Xalant de Mataró i Co-Fundador de la plataforma de crowdfunding verkami.

Títol: Crowdfunding Creatiu, Cultura Compartida

Resum
El crowdfunding com a nova eina col•laborativa de finançament per a projectes creatius. Precedents, estat actual i balanç del primer any d’implementació a la península i a Europa.

3) Eugenio Tisselli. Programador, artista digital, professor i escriptor.

CV
Eugenio Tisselli és programador, artista digital, professor i escriptor. Viu a Barcelona des de l’any 1998, i des del 2000 es dedica a la docència. Ha estat professor i codirector del Màster en Arts Digitals de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser investigador associat en el Sony Computer Science Lab de Sony a Paris. Actualment dirigeix i desenvolupa el projecte “Sauti ja wakulima”, alhora que cursa un doctorat en Z-Node, The Zurich Node of the Planetary Collegium.

Títol: “Sauti ja wakulima”: tecnologies mòbils per enfortir l’agricultura rural a Tanzània.

Resum
Davant les insostenibles pràctiques industrials en l’agricultura, és urgent plantejar una nova forma de produir aliments en relació recíproca i respectuosa amb la terra. Dins dels àmbits científics es comença a pensar en l’agricultura com a una activitat hol•lística, tenint en compte les seves múltiples funcions socials, culturals i ambientals. Sauti ja wakulima, “La veu dels camperols” en Suahili, és un projecte col•laboratiu que busca enfortir les xarxes de socialització i intercanvi de coneixements en el districte de Bagamoyo, a Tanzània. Mitjançant telèfons mòbils compartits, un grup de deu camperols creen i publiquen a Internet una base de coneixements, composada per imatges i gravacions de veu georeferenciades. Els pagesos fan servir els telèfons per fer entrevistes, generant així un procés d’aprenentatge mutu i d’expansió de les seves xarxes socials. Documenten també evidències audiovisuals dels nous reptes plantejats pel canvi climàtic, com ara sequeres o plagues. Sauti ja wakulima impulsa un procés d’intercanvi obert, buscant així una clau per a l’agricultura sostenible.
URL: sautiyawakulima.net

4) David Gómez. TAG Taller d’Intangibles. Col•lectiu artístic.

CV
TAG Taller d’Intangibles és un col•lectiu artístic i de recerca creat el 1996 per Jaume Ferrer i David Gómez. El seu treball està relacionat amb l’art en xarxa, la creació col•lectiva, la participació social i política, l’autonomia tecnològica i l’experimentació narrativa. El TAG manté el web enlloc.net; ha desenvolupat diverses peces de net.art com “Wikipool” (2002-2007) o “a-pam” (2005) i ha posat en marxa diversos projectes com “Germinador” (2005-2007 ) i “Planter” (2007). Des de l’any 2009 impulsa el projecte participatiu “HKp” per detectar, donar visibilitat i animar a la reflexió sobre les apropiacions creatives dels usuaris. David Gómez Fontanills (Premià de Mar, 1968) i Jaume Ferrer Rosera (Terrassa, 1966) són llicenciats en Belles Arts per la UB (1991) i Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC (2006). Com a membres del col•lectiu artístic TAG Taller d’Intangibles han treballat en diversos projectes artístics i de net.art.
David Gómez és col•laborador docent dels estudis de multimèdia de la UOC (des de 2000) i treballa com a professional independent en el desenvolupament, configuració i dinamització de projectes de base wiki. Actualment també està treballant en una tesi doctoral sobre creació col•lectiva.
Jaume Ferrer és professor (des de 2001) de projectes de disseny gràfic per a suports interactius en EDRA (Escola d’art i disseny de Rubí), a més de ser col•laborador docent dels estudis de multimèdia de la UOC (des de 2002). Actualment també està treballant en una tesi doctoral sobre el paper de dissenyadors i usuaris en el procés de disseny d’un sistema interactiu de realitat mixta.

Títol: Creació col•lectiva i apropiació tecnològica.

Resum
Prenem dos projectes del TAG Taller d’Intangibles, Argila i HKp, per desenvolupar entre ells una reflexió al voltant de la creació col•lectiva i l’apropiació tecnològica. Constriccions, regles del joc i protocols que creen el marc que permet o estimula la creació i la manera en què les aportacions puguin encaixar o integrar-se. Prenem consciència del paper dels materials, el mitjà o la tecnologia com a mediadors, de com són re-apropiats i de vegades subvertits. I de com la proposta creativa disposa mecanismes que faciliten o dificulten la participació.

PRESENTACIÓ DE REVISTA

Títol: Presentació del CEISS (Centre d’Estudis de la Imatge Sans Soleil) i de la publicació Sans Soleil.

Resum
A principis de 2012 va néixer el CEISS (Centre d’Estudis de la Imatge Sans Soleil) amb l’objectiu de vertebrar tots aquells projectes que fins aleshores giraven al voltant de la revista Sans Soleil. Es tracta d’una iniciativa jove que tracta d’oferir un espai de reflexió i participació basat en quatre pilars d’acció bàsics: els foto-assajos, la recerca, els arxius digitals i les publicacions relacionades. En aquesta presentació exposarem la filosofia del CEISS així com algun dels seus projectes principals, com ara la Revista Sans Soleil – Estudis de la Imatge. Aquesta publicació va editar el seu primer volum l’any 2009 i, des d’aleshores, ha publicat quatre volums.

TALLER 2

TÍTOL: Xarxes, Mapes i Derives

Lalalab (Clara Boj i Diego Díaz), espai obert de producció i investigació en Media Art.

CV:
Clara Boj & Diego Díaz

Santomera i Puerto Lumbreras, Murcia, Espanya (1975).

Clara i Diego treballen en col•laboració des de l’any 2000. Les seves peces utilitzen conceptes i eines de l’art, la ciència i l’enginyeria per generar experiències interactives que conviden l’espectador a redefinir la seva posició davant l’obra. Combinen el seu treball artístic amb una extensa investigació en el camp del disseny d’ambients interactius, estratègies urbanes i experiències en xarxa a la ciutat. En les seves obres utilitzen tecnologies multimèdia per construir nous dispositius que barregen l’espai públic físic i el digital, establint llaços de continuïtat entre les velles i les noves formes d’interacció social, entre els espais públics i els ambients d’intimitat.
Clara Boj i Diego Díaz entenen la seva activitat creadora com a part d’un procés investigador que barreja i contamina l’art contemporani amb el joc i els espais lúdics. Els seus últims projectes s’han centrat en la creació d’estratègies que redefineixen el concepte d’espai públic i activen la participació ciutadana mitjançant ressorts i mecanismes tant conceptuals com tecnològics. Els nous suports digitals per al joc i la seva translació a l’espai urbà són la base d’alguns dels seus projectes més coneguts com Hybrid Playground, un dispositiu que transforma els parcs infantils en escenaris per a la comunicació mitjançant el joc. En aquesta investigació han realitzat també propostes que desvetllen els nous paisatges urbans resultat de la incorporació massiva de les tecnologies de la comunicació en la vida quotidiana: un dels seus projectes més recents, Observatori, ha itinerat per diverses ciutats europees generant un complet arxiu visual de les xarxes wifi, aportant un nou punt de vista al creixent debat sobre la propietat de l’espai dels espais de comunicació.
Junts i individualment han gaudit de nombroses beques i estades de recerca a centres com Hangar (Barcelona), Intermediae-Matadero (Madrid), Interface Culture Lab (Linz), Interaction and Entertainment Research Center (Singapur), etc. Al 2007 van ser premiats amb la beca d’investigació artística Alfons Roig de la Comunitat Valenciana. Un dels seus projectes més recents ha estat guardonat amb el premi a la producció Vida 13.2 de la Fundació Telefònica.
Les seves obres, instal•lacions, vídeos i investigacions han estat presentades en festivals i exposicions internacionals com Origin (Ars Electrònica Festival 2011), Gateways, Kumu (Tallin), Extimidad (És Baluar-Palma de Mallorca), Transmediale 2010 (Berlín-Alemanya), MobileFest09 (Sao Paulo-Brasil), New Monsters (Lille-França), Ars Electronica 08 (Linz-Àustria), Banquet (ZKM- Karlsruhe-Alemanya), Big Day Out (Austràlia), ISEA06 (San José-Califòrnia), ISEA04 (Hèlsinki), Feedback (La Laboral-Gijón), Daejeon Museum (Corea del Sud), etc..
www.lalalab.org
www.goethe.de/ins/ee/prj/gtw/kue/boj/en7638097.htm
www.banquete.org/banquete08/Observatorio-2008

Resum del Taller
Actualment és problemàtic plantejar un acostament a la ciutat i els seus paisatges des d’un punt de vista purament espacial i arquitectònic. L’expansió de les noves tecnologies i les xarxes de comunicació, des dels dispositius mòbils a les xarxes de telefonia o internet, transformen irremeiablement l’experiència de l’urbà i les seves implicacions a nivell social, econòmic i polític. En estendre la consideració de públic (en relació a l’espai públic urbà) al nou espai sensible que sorgeix de la comunicació i l’intercanvi continus entre les esferes física i digital, el debat es complica i es veu influït per interessos d’ordre molt divers.
Prenent com a punt de partida els projectes artístics de Clara Boj i Diego Díaz que aborden aquests temes, en aquest taller ens aproparem als nous paisatges de la ciutat a través d’experiències de representació cartogràfica i passejos exploratoris per l’entorn urbà, analitzant quins són els eixos sobre els quals es configura la ciutat sensible i de quina manera participem en la seva creació i definició.

PONÈNCIA MARC.

Pau Alsina, professor dels estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, director acadèmic del Postgrau en Art i Cultura Digital (UOC-LABoral) i director de la revista Artnodes.

CV
Pau Alsina és Doctor en Estètica per la UB. Professor dels estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i director acadèmic del Posgrau en Art i Cultura Digital, UOC-LABoral, amb qui coordina el programa de seminaris especialitzats. És professor d’Estètica i Nous Mitjans, així com de Fonaments per a la Recerca al Màster Oficial de Comissariat en Art i Nous Mitjans de ESDI/URL. També participa al programa de Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de l’Internet Interdisciplinary Institute-IN3.
Del 2002 ençà dirigeix la revista acadèmica Artnodes (www.artnodes.org), dedicada a l’estudi de les interseccions entre art, ciència i tecnologia. Les seves investigacions se centren en la Història i Teoria del Media art i de la Cultura Digital. És membre de diferents plataformes de recerca, com ara el grup GRECS, el grup d’estudis en Art i Biotecnologies de la UFJF de Brasil, o YASMIN, la xarxa d’art, ciència i tecnologia del Mediterrani, a més d’ impulsar el projecte LABS amb Leonardo/International Society of Art, Science and Technology.
Ha exercit com a consultor en temes d’art, cultura i tecnologies digitals per a diverses institucions públiques i privades, i ha participat com a ponent i organitzador a jornades, conferències, congressos i festivals nacionals i internacionals com per exemple “Arte, Ciencia y Tecnología” (2007), “Art, space & technology in the digital age” (2010) “Exploraciones creativas (2010), “Pensamiento filosófico y científico contemporaneo” (2010), “Activist Media and Biopolitics” (2011), així com els monogràfics de la revista Artnodes, com ara “Organicidades: Arte, Biología y Tecnología” (2006) y “Jugabilidad: Arte, Cultura y Juegos” (2007) “Complejidad: arte y ciencia de los sistemas complejos” (2009, juntamrent amb Josep Perelló) o “Mediatecas y archivos para el siglo XXI” (2010). Actualment prepara noves publicacions mentre escriu al blog “Arte, Cultura e Innovación” (laboralcentrodearte.uoc.edu) així com al seu blog personal (paualsina.wordpress.com).

Títol: Quimeres transgèniques: ètica i estètica del bioart.

Resum
Mentre la vida esdevé informació genetitzada, la trasgènesi desfà les taxonomies clàssiques de la història natural, tot produint híbrids i combinacions inèdites que transcendeixen tota classificació tradicional. Avui, la quimera és l’híbrid per excel•lència. Producte de la relació entre tres animals tradicionals –cabra, serp i lleó- que s’erigeix com a infernal figura mitològica que esdevé metàfora amb què anomenar a les noves formes de vida produïdes per la biologia molecular. La quimera transgènica produeix un profund desordre, fent possible allò impossible mitjançant la hibridació infinita d’una nova natura biotecnologitzada, passant de les fantasies impossibles a les tecnologies quotidianes. Avui no podem deixar de preguntar-nos si estem preparats culturalment, èticament, psicològicament o emocionalment per afrontar les promeses que ens porten les biotecnologies. En la pressent conferència plantejarem els límits ètics i estètics d’un conjunt de pràctiques artístiques vinculades a les ciències de la vida que, en la seva presa de consciència del món que auguren les biotecnologies, exerceixen una biopolítica tàctica disposada a actuar decisivament en la constitució de l’entramat de relacions entre art, ciència, tecnologia i societat.

TAULA RODONA

Negociant les Fronteres entre Art, Arquitectura y Ciència

1) Mireia Bes i Garcia, biòloga i comunicadora científica.

CV
Mireia Bes és llicenciada en Biologia per la Universitat de Barcelona (UB) i Màster en Comunicació Científica per lmperial College London. El seu interès pel món del llibre infantil l’ha portat a cursar també un Postgrau en Mediació Cultural per al Foment de la Lectura a la UB.
Ha treballat com a educadora al CosmoCaixa i a la Reserva Natural del Delta del Llobregat, i com a reportera per a la revista “The Bulletin” de la Organització Mundial de la Salut. Actualment treballa a l’Àrea de Difusió de la Ciència del Parc Científic de Barcelona des d’on coordina la Fira Recerca en Directe a La Pedrera i el programa Recerca a Secundaria, col•labora en el projecte educatiu Escoles Tàndem de l’Obra Social CatalunyaCaixa i desenvolupa continguts per a eines multimèdia i activitats educatives per als projectes europeus Xplore Health i Nanoyou, que tenen l’objectiu d’apropar la biomedicina i les nanotecnologies als joves.

Títol: Col•laborant amb les arts per divulgar la ciència

Resum
Durant molt de temps les arts i les ciències han estat disciplines completament aïllades les unes de les altres. Des de fa uns anys però, el món de la divulgació científica comença a descobrir el potencial de les col•laboracions art-ciència, ja sigui a través de l’obra d’artistes que se submergeixen en la ciència i en ressalten els seus potencials beneficis i els aspectes ètics, o bé a través de les col•laboracions entre investigadors i artistes que donen lloc a resultats sorprenents… Però, podem anar un pas més enllà i involucrar la creativitat artística en el disseny d’activitats de divulgació científica? En aquesta exposició es parlarà de què pot aprendre la divulgació científica del món de les arts (enteses en un sentit ampli: arts plàstiques però també literatura, teatre o cinema), tot presentant diferents exemples de projectes realitzats en col•laboració amb artistes i professionals de diferents disciplines

2) Diego Navarro, arquitecte i professor a l’escola d’arquitectura (ESARQ-UIC).

CV
Diego Navarro és arquitecte i professor a l’escola d’arquitectura ESARQ-UIC així com al Màster d’Arquitectura Biodigital. És arquitecte llicenciat amb experiència en eines digitals 3D en la creació de superfícies complexes així com relacions paramètriques associades a l’arquitectura i la seva aplicació des del vessant biològic. Professor i investigador del grup Arquictures Genètiques (UIC).

Títol: La nova natura a l’arquitectura

Resum
Mirar de retornar a l’arquitectura els coneixements més tradicionals de la natura i, a l’hora, les innovacions i sorprenents descobriments que ens ofereix la ciència a través de la recerca que, ara si, poden veure els seus resultats objectivats en una arquitectura actualitzada que s’alimenta del món digital i computacional. L’aplicació de la bio-lògica i altres comportaments associats a ella (estructurals, materials, formals, socials…) i la seva adaptació a l’arquitectura canviarà les nostres ciutats en favor de quelcom més flexible i en consonància amb el nostre entorn, on els límits entre ciutat i context es dissoldran, tot reaccionant a situacions sofisticades d’una manera més dinàmica. Per tal d’efectuar aquest canvi és necessari un domini dels processos geomètrics i algorítmics que ens permeten processar els ordinadors, portant-nos a respostes més complexes i riques de les que podríem resoldre individualment per nosaltres mateixos i, en darrera instància, dominant l’ADN i l’art de la genètica per tal de modificar la seva estructura més primigènia.

3) Empar Buxeda, artista plàstica.

CV
Empar Buxeda (Barcelona, 1981) és llicenciada en Belles Arts i Màster en Produccions Artístiques i Recerca, Universitat de Barcelona. El resultat dels seu treball s’ha presentat en diverses exposicions a nivell nacional com Místiques Inventades a Comafosca, Node d’Art i Pensament a Alella, El fumador al Centre Civic de Sant Andreu a Barcelona, la Mostra d’Arts Visuals d’Injuve al Cercle de Belles Arts de Madrid i recentment a La Casa Encendida de Madrid. El seu treball ha rebut diversos premis i suports a la producció, entre d’altres, la beca de producció Fundació Guasch Coranty al 2008, un accèssit al certamen d’Arts Visuals d’Injuve al 2010 o el premi Generaciones’12 de la Fundació Caja Madrid al 2011.

Títol: “D’Aquí a aquí, i d’aquí a aquí”.

Resum
Els projectes d’Empar Buxeda apliquen les tècniques del laboratori de biologia, i per extensió, el mètode científic, per desplegar una poètica de la significació. “Aïllar les coses com en una equació i fer pressió per modificar el seu significat habitual” és el punt de partida d’una investigació transversal art-ciència, a partir d’un neoconceptualisme apropiacionista dels codis lingüístics de les tècniques de laboratori, que posen en evidència l’artifici de la representació. Perquè la frase fa una referència directe a la plasticitat, en termes quasi escultòrics, de la representació que la ciència ens ofereix del món.

4) Màrius Belles, guionista i presentador, juntament amb Daniel Arbós, del “Pa ciència, la nostra”, un projecte de divulgació científica amb humor.

CV
Llicenciat en Física per la Universitat de Barcelona. Docent d’estudis de secundària i batxillerat des del 2001. Ha col•laborat, entre d’altres, amb l’Editorial Cruïlla, el Cosmocaixa TV3, RAC1, COM Ràdio, diari Ara i Televisió d’Hospitalet. Compositor i cantant del duet de cantautors humorístics “Divide & Wenceslao” (www.divideywenceslao.com).

Títol: Pa ciència, la nostra: divulgació científica i humor?

Resum
El “Pa ciència, la nostra” és una iniciativa que intenta combinar la divulgació científica i l’humor. D’aquesta idea va néixer un programa de ràdio setmanal a Sants3ràdio que també s’emet a una quinzena més d’emissores de tot Catalunya; a més, els “Pa ciència” han col•laborat amb TV L’Hospitalet, COM Ràdio, RAC1 i el diari Ara. http://www.paciencialanostra.blogspot.com

PRESENTACIÓ DE REVISTA

Títol: InterArtive, Plataforma d’Art i Pensament Contemporani.

Resum
InterArtive és una plataforma de diàleg oberta que intenta posar en relació diferents àmbits teòrics i pràctics de la crítica i la reflexió sobre l’art i el pensament contemporanis. Desenvolupada des d’un context acadèmic, però sorgida de la necessitat d’anar més enllà d’aquest i d’establir vincles amb la producció cultural, InterArtive funciona com una revista digital de publicació mensual i com una associació cultural que realitza projectes fora de la xarxa. La diversa procedència i àmbits d’especialització dels seus membres i col•laboradors han situat les bases del projecte en la interdisciplinaritat i la interculturalitat. Així, des de la seva fundació el 2008, s’ha constituït com un punt de trobada i difusió de l’art, el pensament i la cultura contemporània entre un públic ampli, heterogeni i internacional, tot aprofitant el dinamisme i l’accessibilitat que proporciona la xarxa.

http://interartive.org

TALLER 3

TÍTOL. “Live Biology_Biologia en viu i en directe”.

Dra. Noelia Fernández Castillo. Investigadora postdoctoral al Departament de Genètica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

CV
Noelia Fernández Castillo és llicenciada en Biologia (2004) i Màster en Biologia experimental (2005) per la Universitat de Barcelona. És doctora en Genètica (3011) per la mateixa universitat. Es dedica a la recerca des de 2003, sempre al camp de la genètica, concretament en neurociències. La seva tasca professional s’ha desenvolupat al marc del Departament de Genètica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Entre 2006 i 2011 va desenvolupar la seva tesi doctoral sobre genètica i drogues psicoestimulants, concretament cocaïna i èxtasi, en la qual va avaluar a pacients la predisposició genètica a la dependència i l’efecte d’aquestes drogues sobre l’expressió gènica en ratolins i línees cel•lulars. Actualment és investigadora postdoctoral del CIBERER (CIBER Enfermedades raras), on treballa les bases genètiques de la Migranya Hemiplègica Familiar, un tipus poc freqüent i sever de migranya, i d’altra malaltia poc freqüent anomenada Ataxia Episòdica de tipus 2. A més, desenvolupa línees de recerca en nous models de drogues psicoestimulants.

Francesc Josep Garcia Garcia, Investigador predoctoral al Departament de Medicina de la Universitat de Barcelona.

CV
Francesc Josep Garcia Garcia és llicenciat en Biologia (2004), Màster en Biologia experimental (2006) i Màster en Biomedicina (2008), per la Universitat de Barcelona. Actualment està finalitzant la seva tesi doctoral en el camp de la regulació gènica i les al•lèrgies en un grup integrant del CIBERES (CIBER Enfermedades Respiratorias). La seva tasca investigadora es localitza a l’IDIBAPS, Hospital Clínic de Barcelona vinculat a la Universitat de Barcelona. El treball de la tesi se centra a la regulació del metabolisme de l’àcid araquidònic en pacients amb intolerància a l’aspirina. Al llarg de la seva etapa investigadora ha realitzat estades a laboratoris internacionals a on ha portat a terme investigacions relacionades amb les cardiopaties (Pàdua, Itàlia) i amb la regulació gènica (Nottingham, Regne Unit).

Resum del taller
A les darreres dècades, el desenvolupament de la biotecnologia ha suposat una revolució, abastant parcel•les del coneixement humà que van més enllà del coneixement estrictament científic. “Live Biology_Biologia en viu i en directe” és un taller que pretén enfocar l’experiència del laboratori com un espai de producció de coneixement interdisciplinari. Durant el taller es portaran a terme algunes de les tècniques bàsiques de la biologia molecular que han servit al procés de creació d’alguns artistes de l’anomenat “bioart”: es procedirà a aïllar i observar el nostre propi material genètic o ADN. A més s’introduirà un gen humà en bactèries no modificades genèticament. Amb la realització d’ aquest taller els participants es familiaritzaran amb les eines del laboratori i amb la seva implicació al coneixement científic i a la producció artística, des d’una perspectiva crítica. Aquest taller ha estat dissenyat especialment per aquestes jornades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s