IV Jornades: Ponents

PONENTS
7.4.2010
14.4.2010

Art, arquitectura i societat digital, i Museu Virtual de la UB

El Museu Virtual de la UB s’acaba d’inaugurar. Gràcies a aquest, molts usuaris d’Internet, a partir d’ara, podran saber quines són les col·leccions que configuren el vastíssim patrimoni de la nostra Universitat. A més, el fet de disposar d’un programa informàtic d’última generació amplia enormement les possibilitats de generar documents en els quals figuren les dades rellevants de cadascuna de les peces catalogades, les descripcions i els aspectes més interessants.

El Museu Virtual, a més d’acomplir una funció de difusió dels objectes i de les obres que en formen part, es converteix, gràcies al rigorós caràcter científic, en una eina indispensable per a determinats investigadors procedents de qualsevol part del món.

Lourdes Cirlot

Catedràtica d’Història de l’Art a la UB des de l’any 1997. Imparteix classes al Departament d’Història de l’Art de la Facultat de Geografia i Història de la UB des de l’any 1974. Les seves línies de docència i recerca se centren tant en l’art de les primeres avantguardes del segle xx com en les darreres tendències artístiques.

Investigadora principal del Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital. Sota la seva direcció, el Grup de Recerca ha portat a terme diversos projectes finançats pel Ministeri d’Educació i Ciència i per la Generalitat de Catalunya.
Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre diversos temes d’art contemporani, ha participat en diversos congressos i ha pronunciat nombroses conferències, tant a l’Estat esspanyol com a l’estranger.

Va ser vicedegana de la Facultat de Geografia i Història entre els anys 1996 i 1999. Va dirigir el Departament d’Història de l’Art des de 1999 fins a 2005. Actualment, és vicerectora d’Arts, Cultura i Patrimoni de la UB.

Cap a una història material de l’art multimèdia?: sobre allò tecnològic en l’art

Aquesta ponència planteja de quina manera l’estudi de les pràctiques més actuals de l’art multimèdia necessita tant una perspectiva interdisciplinària com basar-se en la materialitat constitutiva d’aquestes pràctiques. Partim d’una genealogia crítica de les interrelacions entre art, ciència i tecnologia en la història, per convidar a una reflexió epistemològica i ontològica que ens permeti extreure unes conclusions aplicables al nostre moment actual de proliferació d’interseccions creatives fèrtils i innovadores en el context de la denominada Societat Xarxa. D’aquesta manera introduïm algunes teories i alguns mètodes que ens permetin pensar i historiar la interrelació entre art, cultura, tecnologia i societat, i faci possible integrar múltiples perspectives capaces de generar un context holístic d’anàlisi i interpretació de les pràctiques artístiques.

Pau Alsina

Doctor en Filosofia per la UB. Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya. Director de www.artnodes.org, revista d’art, ciència i tecnologia de la UOC, i investigador sobre història i estètica de l’art multimèdia i cultura digital dins de l’Institut Interdisciplinari d’Internet (IN3).

Membre del grup emergent de recerca GRECS, d’estudis sobre cultura, tecnologia i societat, i del grup coordinador de la xarxa YASMIN d’art, ciència i tecnologia a la Mediterrània, impulsat per la UNESCO DigiArts; la Universitat d’Atenes; Leonardo/OLATS; la Societat Internacional d’Art, Ciència i Tecnologia, i la UOC. També és membre de la plataforma ZZZINC sobre investigació i innovació cultural. Impulsa amb Leonardo/ISAST el projecte LABS per a una base de dades internacional d’investigadors ACT.

Ha exercit de consultor i assessor en temes d’art, de cultura i de tecnologies digitals per a institucions com la Generalitat de Catalunya, la Junta d’Andalusia, la Fundació Espanyola de Ciència i Tecnologia, el Fòrum de Cultura Digital del Brasil, el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, l’Ajuntament de Barcelona i l’Ajuntament de Sabadell, entre d’altres.

Ha participat com a organitzador o ponent en múltiples jornades, conferències, congressos i festivals sobre art, cultura i nous mitjans a Europa. Coordina, juntament amb LABoral: Centre d’Art i Creació Industrial, el programa de seminaris d’art i cultura digital. Ha publicat múltiples escrits sobre art, ciència i tecnologia, i edita els monogràfics Artnodes, com el darrer d’«Art, cultura i ciències de la complexitat», 2009.

Recentment ha comissariat, juntament amb el doctor Josep Perelló, amb l’assistència d’Irma Villa, l’exposició «Cultures de canvi: àtoms socials i vides electròniques», a Arts Santa Mònica (2009-2010), sobre la significació social i cultural de la interrelació de les tecnologies de la informació i la comunicació amb les ciències de la complexitat. Actualment prepara la publicació del seu proper llibre, resultat de les investigacions recents.

Arquitectura biodigital i genètica (Gencity Project)

S’ha obert un immens horitzó per a l’art i l’arquitectura: l’aplicació de les noves tècniques biològiques i digitals. L’entesa interrelacionada de totes dues tècniques ha generat una nova arquitectura, l’arquitectura biodigital, en què la genètica juga el paper d’interfície. D’ençà que es va fundar l’any 2000, tots aquests elements s’investiguen i s’ensenyen en la línia de recerca, programa de postgrau i doctorat d’Arquitectures Genètiques, així com des del màster d’Arquitectura Biodigital, que s’imparteix a l’ESARQ (Universitat Internacional de Catalunya) amb seu a Barcelona, on no ha estat una coincidència que apareguessin l’arquitectura d’Antoni Gaudí i la profecia de Salvador Dalí sobre que «l’arquitectura del futur serà tova i peluda». En aquest context, el Gencity Project seria un «univers i metavers: aplicació artística i arquitectònica dels nous mitjans».

Alberto T. Estévez

Alberto T. Estévez (Barcelona, 1960), arquitecte (UPC, 1983), doctor en Ciències (Arquitectura, UPC, 1990), historiador de l’art (UB, 1994) i doctor en Lletres (Història de l’Art, UB, 2008) i Premi extraordinari de fi de carrera.Amb estudi professional d’arquitectura i disseny. (Barcelona, des del 1983 fins a l’actualitat).

L’han contractat diferents universitats nacionals i estrangeres des de fa més de 25 anys, en les àrees de coneixement de projectes arquitectònics, composició arquitectònica i història de l’art. Així mateix, funda l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ESARQ) com a primer director (UIC, 1996). En aquest centre crea dues línies de recerca i els màsters i doctorats respectius que n’avalen el doble perfil de pràctica (Arquitectures genètiques / Arquitectura biodigital, 2000 – fins a l’actualitat) i teoria (Història, Arquitectura i Disseny, 1998 – fins a l’actualitat). Director del Grup de Recerca Consolidat d’Arquitectures Genètiques, oficialment reconegut, que rep finançament públic i privat.

Ha escrit més d’un centenar de publicacions (5 llibres, 37 capítols de llibre, 99 articles de revistes especialitzades, 15 escrits en premsa diària), participa en més d’una trentena d’exposicions, de les quals n’organitza 11. Ha intervingut en 39 congressos i ha impartit més d’un centenar de conferències, seminaris i tallers en diverses universitats d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha col·laborat en més d’un centenar de publicacions, exposicions, congressos i conferències arreu d’Europa, Amèrica i Àsia.

Nanoart: cap a una remodelació de l’art contemporani

Gràcies a l’aparició de les nanotecnologies, la miniaturització és, sens dubte, una de les tendències més macroscòpiques i evidents que caracteritza el desenvolupament tecnològic del segle xxi, atès que implica disciplines tan heterogènies com la medicina, l’enginyeria, la química i la física i revoluciona la producció industrial.

Fins fa pocs anys, l’art ha estat apartada d’aquesta carrera evolutiva cap a la remodelació i cap a allò infinitament petit. Potser per la raó, considerada indispensable, de proporcionar al públic unes obres d’art apreciables a simple vista.

Les obres de nanoart d’Alessandro Scali, realitzades amb la col·laboració del Politècnic de Torí, són pioneres en la superació del límit de la visibilitat en l’àmbit de les arts visuals i en el plantejament d’interrogants nous sobre els límits i les noves potencialitats de l’expressió artística.

Alessandro Chiolerio

Postdoctorat en el Departament de Física del Politècnic de Torí. Es dedica a la recerca aplicada en l’àmbit de les nanotecnologies, en particular de la fabricació de dispositius espintrònics. Director tecnològic i administrador delegat de Politronica Inkjet Princting S.r.l.

Alessandro Scali

Artista que des de 2005 utilitza la tecnologia per elaborar obres d’art. Fundador i director creatiu de Kut communications srl, agència de disseny i comunicació crossmedial i multidisciplinària, i professor adjunt de la Universitat Politècnica de Torí.

Universos: subjectes, llocs, espais en el present global

El propòsit d’aquesta intervenció és introduir breument els temes que es desenvoluparan en la taula rodona: l’aplicació de la tecnologia al cos i les seves implicacions en el concepte d’identitat; la realitat virtual i la realitat augmentada; l’hipertext i la metàfora del viatge; la socialització de la informació geogràfica i els usos analítics i crítics de les tecnologies de cartografia digital, i el potencial comunicatiu, participatiu i crític de la xarxa.

Les diverses ponències de la taula rodona s’estructuren en un introducció teòrica sobre cadascun d’aquests temes i en la presentació d’un o més projectes tecnoartístics relacionats.

Michela Rosso

Llicenciada en Conservació dels Béns Culturals a la Universitat dels Estudis d’Udine (Itàlia) el 2004.

Doctoranda del Departament d’Història de l’Art de la UB. Des de 2005 fins a 2009 va gaudir d’una beca de formació docent i investigadora del Ministeri d’Educació i Ciència que li va permetre desenvolupar tasques docents i dur a terme tres estades de recerca (8 mesos) a l’Uruguai i l’Argentina.
Actualment treballa com a professora associada del Departament d’Història de l’Art de la UB impartint l’assignatura de grau d’Història de l’Art de les Avantguardes.

Les seves línies de recerca abasten diversos temes relacionats amb la història de l’art europeu i llatinoamericà, modern i contemporani. Ha publicat i presentat alguns dels resultats de la seva recerca mitjançant conferències. El seu projecte de tesi, dirigit per la doctora Lourdes Cirlot, es titula «Joaquín Torres-García i l’universalisme constructiu: el sentit primordial de l’art».

Des de 2005 ha participat en totes les activitats que ha portat a terme el Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital, amb el qual continua col·laborant actualment.

S’ha ocupat del treball de coordinació de les tres darreres jornades internacionals realitzades pel Grup de Recerca, i ha aprofitat l’experiència adquirida per organitzar altres activitats de recerca i divulgació, entre les quals destaquen les següents:

Des del gener de 2009: treball de coordinació entre el Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital, el Departament d’Història de l’Art i el Vicerectorat d’Arts, Cultura i Patrimoni de la UB en el projecte Museu Virtual de la UB.

Desembre de 2006 – març de 2009: col·laboradora del Comitè Organitzador del XVII Congrés Nacional d’Història de l’Art del CEHA (22-26 de setembre de 2008, UB) i membre adjunt del Comitè Científic de la taula «Memòria i Tecnoart».

Noves formes de concebre el cos i la identitat: la biònica i la biotecnologia com a noves eines de creació artística

El propòsit d’aquesta intervenció és analitzar l’aplicació de tecnologies com la biònica i la biotecnologia al cos mitjançant l’anàlisi de manifestacions artístiques emmarcades en aquest àmbit interdisciplinari. La biònica genera cossos híbrids entre allò biològic i allò tecnològic, de manera que replanteja el concepte tradicional de puresa biològica. La biotecnologia, per la seva part, recorre a la modificació del codi genètic i revela la possibilitat de reescriure el cos i concebre’l com una entitat performativa. La posada en pràctica d’aquests nous models de cos ha generat discursos interessants, com el ciberfeminisme, que qüestionen els conceptes de puresa i d’unitat associats al cos per mitjà de l’entronització d’allò híbrid, mixt i impur.

Daniel López del Rincón

Llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, 2005.
Llicenciat en Història de l’Art, amb l’obtenció del Premi Extraordinari de Llicenciatura, per la UB, 2008.

Màster oficial d’Estudis Avançats en Història de l’Art a la UB, 2009.
Estudis de doctorat en el Departament d’Història de l’Art de la UB, actualment.
Becari del Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital, dirigit per la doctora Lourdes Cirlot, des de gener de 2009, amb el qual col·labora actualment.

La seva línia de recerca se centra en l’impacte de les noves tecnologies al cos, tant en les manifestacions artístiques com en les repercussions teòriques. Centrat en aquest àmbit d’estudi, ha presentat les comunicacions «Marina Núñez: la cerca de la fractura» (XVII Congrés Nacional del CEHA: Art i Memòria, Barcelona, 22-26 de setembre de 2008) i «L’impacte de les noves tecnologies en el cos identitari. Del cos unitari al subjecte múltiple» (I Congrés Internacional de Cultura i Gènere: la Cultura en el Cos, Elx, 11-13 de novembre de 2009).

Ciber-respiració: encontres de cos i tecnologia

Els mons virtuals que s’obren davant de nosaltres es poden explorar utilitzant el mínim del nostre cos: necessiten només la col·laboració dels ulls i de les mans. Però no sempre és així. En molts casos d’art digital i immersiu, és necessari participar amb tot el cos perquè l’obra cobri vida.

En aquesta presentació s’analitzen alguns exemples d’art digital en els quals les funcions corporals de la persona que participa, sobretot la respiració, es tradueixen en formes visuals. Utilitzant un enfocament fenomenològic, s’explora com aquests mons virtuals ajuden l’espectador a aconseguir una nova percepció del seu cos i a reafirmar-ne la materialitat ignorada.

Christina Grammatikopoulou

Llicenciada en Arqueologia i Història de l’Art per la Universitat Aristòtil de Tessalònica. L’any 2007 va presentar la tesi de màster d’Història de l’Art a la Universitat Aristòtil, amb el títol «La pintora Sophia Laskaridou», un estudi d’un aspecte del Modernisme sota la perspectiva del feminisme i de la teoria de la percepció. Simultàniament va aconseguir una beca de l’Institut Estatal de Beques de Grècia per dur a terme els seus estudis doctorals.

L’any 2008 va presentar la tesina de DEA sobre l’art i la respiració (UB). Al mateix temps ha estat la instigadora i coordinadora d’Interartive (www.interartive.org), una plataforma d’art i de pensament contemporani.
Actualment està realitzant la seva recerca de doctorat a la UB sota la direcció de la doctora Anna Casanovas.

Les seves línies de recerca se centren en aspectes de la corporeïtat, la immaterialitat i la tecnologia digital en l’art contemporani.

Ha col·laborat amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Centre d’Art Contemporani de Tessalònica (CACT). Recentment ha entrat a formar part del Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital.

Realitat augmentada i pràctiques artístiques. Transformacions de l’experiència d’allò real

La realitat augmentada és un sistema de visualització d’informació virtual en 3D que se superposa a la realitat física en temps real i que, per a molts, comporta un pas més respecte a la realitat virtual i la superació d’aquesta.

El desenvolupament i l’expansió recents han portat a replantejar algunes idees al voltant de les relacions entre allò real i allò virtual, el paper de la interfície o el sentit dels universos virtuals i han generat un nou tipus d’experiència de la realitat vinculada al que es coneix com espai ampliat (Manovich) o espai informacional (Lemos).

El propòsit de la presentació és analitzar aquestes transformacions mitjançant projectes artístics que utilitzen sistemes de realitat augmentada com a mitjà de creació, reflexió i base de noves experiències estètiques i perceptives.

María Luisa Gómez

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Santiago de Compostel·la.

Durant el bienni 2006-2008 va cursar el doctorat d’Història, Teoria i Crítica de les Arts i el màster d’Estudis Avançats en Història de l’Art a la Universitat de Barcelona.

El 2006 va obtenir una beca de formació d’investigadors (FI), amb la qual va iniciar la seva vinculació amb el Departament d’Història de l’Art de la UB i el Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital.

Actualment està duent a terme la tesi doctoral sota la direcció de la doctora Anna Casanovas (Departament d’Història de l’Art, UB) i la codirecció del doctor Berenzon (Facultat de Filosofia i Lletres, UNAM, Mèxic).

Les seves línies de recerca giren al voltant de l’imaginari contemporani i la influència que els mitjans digitals —a través de pràctiques com l’art en xarxa, la realitat virtual o la realitat augmentada— i altres mitjans audiovisuals com el cinema exerceixen sobre aquest.

Geografia digital. Noves formes de cartografiar l’espai immaterial

Aquesta ponència pretén establir una connexió històrica, filosòfica i estètica entre les geografies reals i les geografies digitals noves. El fil d’unió entre ambdues maneres d’entendre l’espacialitat i, per tant, el nostre entorn real/virtual, es podria representar mitjançant la metàfora del viatge, entès com un hipermedium amb el qual l’ésser humà desafia els propis límits cap a allò nou i allò desconegut. L’ús de les noves tecnologies i la manera amb què aquestes han canviat les tècniques i l’imaginari vinculat al viatge han afegit nous valors estètics a la producció artística actual. Aquests valors es revelen en les possibilitats infinites que ens ofereix la navegació en l’hipertext virtual amb la qual s’intenta superar l’humà.

Modesta Di Paola

Llicenciada en Lletres i Filosofia per la Universitat dels Estudis de Palerm (Itàlia). Durant el darrer any acadèmic, 2004-2005, va desenvolupar el tema de la tesi de llicenciatura («Les avantguardes espanyoles. Dones i art») entre la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat de Barcelona.

El 2006, es va matricular a la UB per cursar el doctorat d’Història, Teoria i Crítica de les Arts. Va obtenir el títol del DEA l’octubre de 2008. A la mateixa universitat va cursar el màster d’Estudis Avançats en Història de l’Art. Col·leccionisme, Mercat i Difusió de l’Art, que va finalitzar el febrer de 2009.

El gener de 2008 va obtenir una beca de formació d’investigadors (FI) amb el Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital.

Les seves línies de recerca se centren en les teories crítiques que utilitzen la traducció, la interpretació i la reescriptura com a mediació cultural i els processos de transmissió i recepció com a punt de partida per reflexionar sobre els contextos de la interculturalitat. En general, els seus interessos es mouen entre els estudis visuals, els estudis de traducció, els estudis de gènere i els estudis postcolonials en relació amb les pràctiques artístiques contemporànies.

Entre altres projectes, ha col·laborat amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), ha cursat part del programa de doctorat de Teoria i Història de les Arts a l’Escola d’Estudis Avançats de Venècia (SSAV) i ha cofundat la revista d’art i pensament contemporani Interartive, activa des de juny de 2008.

Actualment coordina el projecte ADA.20_21 (Arxiu Digital d’Art dels segles xx i xxi).

Espais de diàleg. Zones de crítica. Fluxos de coneixement

En l’ampli context del web, dels mons virtuals, de la galàxia Web 2.0 i de tots aquells llocs nous que han canviat l’estil de vida de milions de persones, es troben espais peculiars de participació, crítica i diàleg. Experiències de participació en línia; festivals, exposicions i galeries virtuals; recerca i difusió de programaris lliures, i plataformes de crítica social i política són alguns dels escenaris en què es troben i convergeixen l’art, la creativitat i les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Fluxos d’idees i de coneixement s’alliberen gràcies a noves formes de relació i connexió. El potencial creatiu és immens, la capacitat crítica infinita.

Herman Bashiron Mendolicchio

Doctorand en Història, Teoria i Crítica de les Arts i becari del Departament d’Història de l’Art a la UB.

Llicenciat en Lletres i Filosofia per la Universitat dels Estudis de Roma-III (Itàlia).

Màster “Estudis Avançats en Història de l’Art” a la Universitat de Barcelona.

Actualment gaudeix d’una beca FI (formació d’investigadors) atorgada per la Generalitat de Catalunya, amb la qual s’ha integrat al Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital, dirigit per la doctora Lourdes Cirlot.

Les seves línies de recerca giren al voltant dels temes de la interculturalitat en l’art contemporani, el diàleg intercultural i les pràctiques artístiques als països de la Mediterrània i, més en general, al voltant de l’art, de la comunicació i de la societat contemporània a partir d’una perspectiva interdisciplinària.

El 2009 va fer una estada de recerca (febrer-maig) a la Fundació Pistoletto / Love Difference (Itàlia); va participar en el projecte AS_Tide (Art per a la Transformació Social i el Diàleg Intercultural a Europa) a Malta, i, amb una beca de la Comissió de Recerca de la Facultat de Geografia i Història de la UB, va fer una estada de recerca vinculada a la darrera edició de la BJCEM (Biennal de Joves Creadors d’Europa i de la Mediterrània), a Skopje (FYROM).

El mateix any va participar en congressos nacionals i internacionals, en els quals ha presentat comunicacions en el Third World Culturelink Conference. «Networks. The Evolving Aspects of Culture in the 21st Century», Zagreb (Croàcia); en el X Congrés Cultura Europea. Universitat Internacional de Catalunya, Barcelona, i en el III Training Seminar de Joves Investigadors en Dinàmiques Interculturals (Fundació CIDOB), Barcelona.

És cofundador de la revista en línia www.interartive.org.

Cultura i cinema ciberpunk. Distopies, virtualitats i resistències

Ciberpunk és un subgènere de la ciència-ficció que va aparèixer als Estats Units els anys vuitanta en el cinema, en la literatura i en el còmic i que va arribar a constituir-se en una autèntica subcultura underground.

Va néixer com una crida d’atenció i temor als canvis produïts per Internet a l’anomenada cultura digital. Visionària i pessimista, la cultura ciberpunk dels anys vuitanta avançava el perill que els sistemes informàtics de comunicació i d’informació poguessin caure a mans de les grans corporacions multinacionals i centres de poder polític i militar, i esdevinguessin nous sistemes totalitaris.

El postciberpunk del segle xxi continua manifestant una desconfiança profunda en l’ús de les tecnologies i les seves històries s’utilitzen sovint com una denúncia rebel del control sobre les persones, de la vigilància tecnològica i de l’alienació de l’individu.

Anna Casanovas Bohigas

Llicenciada en Història Moderna i Contemporània i doctora en Història de l’Art. Ha dut a terme una tesi doctoral sobre la cinematografia soviètica postrevolucionària.

Actualment és professora titular de Cinema i Audiovisuals en el Departament d’Història de l’Art de la UB. Les seves línies de recerca es reparteixen entre la història i el llenguatge cinematogràfic i l’aportació de les noves tecnologies a la història de l’art.

Durant els anys 1996-2001 va ser membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada de Conflent (França) i responsable de l’àrea de Cinema i Audiovisuals.

De 1990 a 2005 va impartir l’assignatura La Imatge de la Dona als Mitjans Audiovisuals en el màster del Centre d’Estudis de les Dones (DUODA) de la UB.

Entre els anys 1998 i 2007 va participar en el curs de doctorat del Departament d’Història de l’Art de la UB Art, Natura i Societat, en el qual va impartir l’assignatura de Videocreació: el Cos com a Espai de Creació Artística.

Actualment és professora del nou màster d’Estudis Avançats en Història de l’Art de la UB.

Des de fa deu anys forma part del Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital, finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència i per la Generalitat de Catalunya. El fruit de la seva recerca queda palès en diverses publicacions individuals i col·lectives en format de llibres i revistes.

Ha participat en congressos internacionals a Rússia i Mèxic i ha impartit nombroses conferències al voltant dels estudis sobre cinematografia.

METAHUMÀ / METAFORMANCE / METASEXE. Desafiant els paradigmes de la simulació en la societat de la informació

Es proposa una crítica dels paradigmes de simulació en la cultura digital com a elements articuladors d’una societat del control amb fonaments cartesians i humanistes que parteixen d’un esborrat sistemàtic de l’especificitat de la corporalitat, en favor de la construcció d’una ficció política del subjecte universal i abstracte. A partir de la crítica posthumanista i de les pràctiques del Reverso, es plantegen un conjunt d’estratègies possibles per desafiar aquest paradigma, noves pràctiques subversives de reapropiació tecnològica dels cossos, amb les quals es qüestionen les anatomies sensorials estandarditzades, que són el substrat de la societat de la informació, per a la construcció d’un cos postanatòmic, metahumà i metasexual.

Jaime del Val (JaiVal)

Artista metamèdia de tecnologies noves i velles, performàtiques i corèutiques (artista visual i digital, compositor i pianista, performer i coreògraf, arquitecte virtual i artista d’intervencions urbanes); activista multidisciplinari (post-gay/post-queer i del medi ambient); teòric del cos i de la tecnologia; productor, editor i director del projecte Reverso (www.reverso.org), des d’on coordina diverses iniciatives en l’encreuament de cos, art i tecnologia, com el Taller nòmada de les tecnologies del cos.

El 2000 va editar la revista Reverso, la primera publicació acadèmica de teoria queer en espanyol. Els seus treballs de performance i dansa interactiva, electroacústica, vídeo i arquitectura digital interactiva i els seus escrits de recerca teòrica s’han presentat extensament a Europa, a Amèrica i a l’Àfrica.
Les seves metaformances plantegen redefinicions radicals de la corporalitat entesa com a substrat del subjecte i el cos social. En el projecte Metacuerpos, que s’estén per mitjans com Internet, intervencions urbanes, performances a domicili i en espais tancats, vídeo, fotografia, arquitectura i performance telemàtica, utilitza càmeres de vigilància sobre la pell per la producció d’un cos amorf i postanatòmic a través de la projecció de microdanses.

Les intervencions urbanes del Cyborg Pengénero, on camina nu per la ciutat projectant fragments amorfs del cos capturats en temps real per càmeres de vigilància col·locades a la pell des d’un projector col·locat al pit sobre edificis emblemàtics, mentre la seva veu processa en temps real en un sistema interactiu, li han ocasionat problemes amb la policia i la premsa sensacionalista i el suport de públics especialitzats a Espanya, a Portugal, a l’Argentina i a Xile.
Des de 2005 coordina diversos dels fronts més emblemàtics de la lluita contra l’especulació urbanística a Espanya.

El 2008 va ser escollit pel diari El País com un dels cent iberoamericans més influents de l’any.

Tecnologies emergents, singularitat tecnològica i la visió transhumanista

Discussió de diverses tecnologies emergents (realitat virtual, neurociències, biotecnologies i nanotecnologies, intel·ligència artificial) en el marc ètic i filosòfic de la visió transhumanista i de com la convergència tecnològica NBIC (Nano-Bio-Info-Cogno) pot conduir a una singularitat tecnològica en aquest segle.

Giulio Prisco

Consultor expert de ciència i tecnologia amb més de vint anys d’experiència en recerca aplicada i tecnologies emergents i un dels experts principals a escala internacional en el camp de la realitat virtual i del web 3D.

Ha treballat en diversos centres i agències de recerca a Europa en els quals ha assolit nivells de gestió alts, fins al novembre de 2005.

Col·labora amb diverses companyies i organitzacions en diferents sectors de tecnologia i informàtica, des del desembre de 2005.

És membre de la junta directiva de l’Institut per a l’Ètica i les Tecnologies Emergents i va ser director executiu, sotspresident i membre de la Junta Directiva de l’Associació Transhumanista Mundial.

És conegut com a futurista i expert en tecnologies emergents.
Més informació: http://en.wikipedia.org/wiki/Giulio_Prisco

Després de la bomba d’informació. El subjecte en l’era del big data

La generació de dades a gran escala és un dels fenòmens definidors del nostre moment. En l’era del big data, quan el volum d’informació es mesura en petabytes, produir dades no és ja una conseqüència dels processos científics i econòmics, sinó un acte social actiu i inconscient, resultat de la manera com la nostra activitat social s’ha vist cada cop més imbricada en arquitectures tecnològiques. Aquesta presentació recorre al treball d’artistes, digitals i tecnòlegs, que estan explorant subjectivitats de la informació noves.

José Luis de Vicente

Investigador cultural, comissari i periodista. Treballa en el context de la creativitat digital, l’art dels nous mitjans de comunicació i la innovació en el disseny i en la cultura.

Els seus projectes més recents inclouen l’exposició «Arcàdia: jocs des d’una cultura de la innovació» a LABoral: Centre d’Art i Creació Industrial. És director del programa «Visualizar» sobre representació de la informació a Medialab-Prado, Madrid.

Va ser director artístic del Festival OFFF d’estètiques del programari, 2005-2007; subdirector d’Art Futura, el festival degà a Espanya sobre art i tecnologia, 2001-2007, i comissari associat de Sónar, l’aclamat festival barceloní de música avançada i art multimèdia, 2005-2007. Fins fa poc ha estat membre de la junta gestora de Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i comissari en residència d’Arquiset, la setmana de l’arquitectura de Barcelona.

Entre els seus projectes anteriors destaquen «Atles de l’Espai Electromagnètic» (www.spectrumaltas.org), una visualització interactiva que explora la història de la regulació de l’espectre, i l’exposició «Máquinas y Almas» al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid. Altres projectes inclouen Copyfight (2005-2006), un cicle d’activitats en múltiples formats sobre l’emergència de la cultura lliure, i l’exposició «Reclaim the Spectrum» (2006) en el marc del festival Zemos 98 de Sevilla.

Editor del blog sobre cultura digital elastico.net i, recentment, un dels fundadors de ZZZINC, un espai i un equip dedicat a investigar els processos d’innovació cultural situat al Poblenou, Barcelona.

Imparteix classes de Teoria i Història de la Interacció a l’escola de disseny Elisava de Barcelona i escriu amb regularitat sobre cultura i tecnologia a mitjans com El Mundo, Público i ADN.

Ha participat en nombrosos festivals, simposis i conferències internacionals.

Les seves àrees d’interès actual inclouen la visualització de dades, el disseny sostenible, les infraestructures de societat en xarxa, la informàtica urbana i la mediaarquitectura, els jocs i allò lúdic, l’arqueologia i les històries de la cultura digital.

Expansions artístiques: aplicacions de la tecnologia al joc

Els darrers anys, ha crescut l’interès dels artistes per explorar mitjans nous relacionats amb la cultura popular, amb l’oci i amb l’entreteniment. De la mateixa manera, queda palès l’interès de la institució artística per analitzar la transfiguració d’aquests fenòmens en projectes artístics. La reorientació de les tecnologies del joc per aconseguir una finalitat artística fa que l’espectador es plantegi qüestions com la integritat artística de l’art contemporani, la importància d’una anàlisi crítica sobre els usos tecnològics, l’ètica o les ètiques del joc, el caràcter anticorporativista d’aquestes propostes, la rellevància de portar el videojoc a nous espais de significat o, fins i tot, d’apropar la pràctica tecnològica a grups socials que desconeixen aquestes eines. La pràctica de la no-diversió, la contemplació, la reflexió o la crítica són les activitats que ens plantegen aquests nous projectes, en contra del caràcter lúdic que caracteritza el joc, de manera que provoca un desconcert en l’espectador. Sens dubte, la indústria del joc es troba avui en un dels moments de més desenvolupament, per això no és estrany que l’artista, immers en la cultura popular, pretengui instal·lar un discurs crític en l’interior de la seva estructura predeterminada.

Virginia Ruisánchez

Llicenciada en Història de l’Art per la UB el 2004 i col·laboradora del Grup de Recerca Art, Arquitectura i Societat Digital.

Ha participat en diverses jornades universitàries des de l’any 2004, en les quals ha tractat aspectes sobre el cinema i l’audiovisual.

Té publicats diferents articles com «La configuració de la ciutat en el cinema contemporani: una observació», «Símbols dalinians en la cultura de masses: alguns exemples en diversos films de Bigas Luna» o «Introducció a les experiències gameworld en diverses institucions».

Actualment, és doctoranda del Departament d’Història de l’Art de la UB i redacta la tesi doctoral.

Me, myself and I

A través de «Me Myself and I», projecte de performance i vídeo construït entre el Second Life i el primer món, es reflexiona sobre la corporeïtat, sobre la creació d’un altre jo com a condició de comunicació en xarxa, sobre qüestions d’identitat i narcisisme i sobre el perllongament de valors socials i morals en aquest metavers.

L’objectiu final de «Me Myself and I» és una vídeo performance amb la qual es pretén contrastar la meva persona i el meu cos real amb un avatar idealitzat, creat en un món virtual com el de Second Life. Imatges d’accions i parts del meu cos real es complementen —o contrasten— amb imatges del meu avatar, captades d’una performance desenvolupada en aquest segon món.

Clara Gomes

Doctoranda del Departament de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i del Departament de Comunicació de la Facultat de Ciències Socials i Humanes de la Universitat Nova de Lisboa.

Màster de Comunicació a la Universitat de Leicester, UK, 2000.

Artista, videoart, performance («Transformation», «Hunger», «Size 36», «Vox Solitas» en galeries nacionals i internacionals).

Investigadora a la Fundació per a la Ciència i Tecnologia (Fundação para a

Ciência e Tecnologia), des de 2008.

Docent en Comunicació Social i Audiovisual a l’Escola Superior d’Educació de Coïmbra, des de 2008.

Comissària a la galeria Kabuki de Lisboa.

Col·laboradora de la revista d’art Umbigo.

Integrant del consell de redacció de la revista electrònica artciencia.com (http://www.artciencia.com).

Col·laboradora de Vipulamati (Ample Inteligente), associació per a l’ús creatiu dels nous mitjans.

Assessora de premsa i relacions públiques als serveis presiónales de Portugal i al Ministeri de Cultura i Educació de Timor-Leste, 2000-2008.

Directora de cinema (Paranoia, Pistas, Valintum, Amigos de Peniche) i actriu.

Docent del Departament de Comunicació de la Universitat de Macaú, 1996-1999.

Periodista i corresponsal a Portugal i Macaú (Visão, Asia Week, Inter Press Service), des de 1989.
Portafoli: http://claragomes.planetaclix.pt

Bordergames: la resta et semblarà un joc

«Bordergames» és un projecte d’art col·laboratiu que es basa en una xarxa de treball construïda a partir d’una sèrie de tallers, un editor i un motor de videojocs lliures i gratuïts dissenyats amb codi obert, que permeten a joves construir col·lectivament un videojoc a partir de la seva experiència immediata amb l’entorn on viuen. «Bordergames» és una eina de treball que atorga la capacitat a joves immigrants, treballadors en risc d’exclusió social i altres grups d’aprendre a controlar les noves tecnologies i d’utilitzar-les per autoorganitzar-se i, amb això, recuperar el control de les seves vides, dels seus entorns i de les seves representacions actuals.

El videojoc planteja la intensificació i negociació de les fronteres, tant físiques com simbòliques, culturals, de gènere, de classe social, d’ètnia, d’identitat cultural, etc. L’objectiu del joc és treballar en xarxa les múltiples fronteres de la vida diària de les ciutats i d’altres entorns mitjançant una eina de treball propera i atractiva als joves actuals com els videojocs.

El treball de «Bordergames» implica una tasca transdisciplinària entre:

— La pedagogia crítica des de l’aprenentatge dialògic i el treball col·laboratiu que fomenta un procés educatiu des de la cultura i la posició de cada grup en processos d’alfabetització digital.

— L’educació amb les TIC mitjançant el treball amb programari lliure, música, blogs i treball d’edició d’imatge i de disseny de 3D de manera creativa.

— El treball de recerca i d’acció participativa en treballar en xarxa amb diferents col·lectius, a partir de temes propers, els propis coneixements, i construint una plataforma de treball col·lectiu per presentar i transformar la realitat del voltant de cada grup, les fronteres socials en aquest cas.

David Rodríguez

Ha treballat activament en la creació i la participació de xarxes socials, en espais de creació artística independents, des d’àmbits de reflexió, com els usos socials de les noves tecnologies, la immigració, l’anticapitalisme, l’okupació o els diners. Alguns dels projectes en els quals ha participat són La Fiambrera Obrera, Las Agencias, Red de Lavapiés, Yomango i SCCPP.org.

Actualment desenvolupa els projectes www.Bordergames.org i pornolab.org i desenvolupa una tasca activa en la creació i la producció teatral a Madrid i Barcelona a través de la plataforma de producció escènica Helloworld!.
Ha col·laborat amb organitzacions com Amnistia Internacional, Molotov o Ninguna Persona es legal, amb els quals ha elaborat campanyes i materials conjuntament.

És coresponsable de l’edició d’alguns llibres sobre art crític i acció directa com Manual de la Ciberguerrilla, Ed. Virus, Barcelona, 2004; Modos de hacer: arte político. Esfera pública y acción directa, Ed. Universidad de Salamanca, 2001, o Manual de la Guerrilla de la comunicación, Ed. Virus, Barcelona, 2000.

Membres de La Fiambrera Obrera han estat convidats per algunes institucions acadèmiques amb la finalitat d’explicar i discutir el seu treball, entre les quals Künstlerhaus Bethanien (Klartext Konferenze Berlín) el gener de 2005; NYU (Universitat de Nova York Arts de l’Espectacle – Institut Joan Carles I) el 2004, i el MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts – Visual Arts Dpt.) el 2001. Així mateix, des de La Fiambrera s’han comissariat alguns projectes, com el projecte Las Agencias, al MACBA (Barcelona), el 2001, o l’exposició «Ninguna persona es ilegal», a la Casa Encendida (Madrid), el 2002. La Fiambrera Obrera ha estat i és part de xarxes veïnals i polítiques com la Red de Lavapiés a Madrid o l’assemblea veïnal de La Alameda a Sevilla.

La nau espacial Mare Nostrum

«La nau espacial Mare Nostrum» és una manifestació artística i futurològica sobre la possibilitat de dur a terme un viatge interestel·lar. La seva tecnologia està basada principalment en els avenços de la medicina que, en dècades properes, permetran superar els nostres límits biològics i, com a conseqüència, la barrera espai-temps de l’Univers després d’haver-nos convertit en una espècie autodissenyada. Reflexionem sobre les conseqüències socioculturals d’aquesta visió mitjançant les creacions i investigacions d’El Club de los Astronautas, que s’expandeixen per la ciència, per l’art, per la filosofia i per l’ètica i que es divideixen en els projectes següents: el desenvolupament tecnològic de la nau Mare Nostrum, entrevistes amb experts i pensadors, esdeveniments culturals multidisciplinaris, videoart, música electrònica i la col·laboració amb persones i projectes relacionats.

David Apfel

Artista i investigador. Creu en l’esperit col·laborador i multidisciplinari de la nostra època, que ens portarà a una nova dimensió de la consciència humana.

Ha estudiat Informàtica a la Universitat de París Lodron de Salzburg (Àustria).

Ha treballat com a programador, dissenyador de webs, actor i creador en productores d’art i multimèdia amb Marcel·lí Antúnez Roca, Florisa 135 SL i Terra.es.

L’any 2005 va fundar El Club de los Astronautas, un projecte artístic que dóna suport a l’exploració de l’espai interestel·lar. Ha presentat el seu treball a la Universitat de Barcelona, a la Universitat d’Almeria, a CosmoCaixa (Museu de la Ciència de Barcelona), a Caixa Forum Madrid, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), al Sónar Festival, al Transmediale de Berlín, a l’Institut Goethe, a l’Antic Teatre, al convent de Sant Agustí, al C3 Bar, a l’espai Niu, a MauMau, a Horitzó TV, a BTV i a la Sexta, entre d’altres, i ha organitzat diversos esdeveniments, espectacles i exposicions.

Ha col·laborat amb Amnistia Internacional de Catalunya; amb Giulio Prisco, de l’Institut per a l’Ètica i les Tecnologies Emergents, i amb la doctora Rita Vassena, del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), i participa com a assessor científic als espectacles de l’Institut Fátima, grup d’art i música digital, que actuaran el 2010 a Medialab-Prado, Madrid.

Més informació: www.elclubdelosastronautas.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s