II Jornades: Ponents

PONENTS
22.3.2006
29.3.2006

La revitalització de les imatges del cos renaixentista en l’obra de Bill Viola

Lourdes Cirlot

Conferència:
La iconografia és apassionant! Podeu sondejar a través del temps i trobar imatges de l’art del passat que s’assemblen molt a algunes de les actuals. Bill Viola és un videoartista genial que té un autèntic do per posar en contacte el passat i el present. Les seves imatges, a part de ser impactants, sempre obeeixen a un sentit simbòlic. Actualment, malgrat que és difícil sorprendre, l’obra de Viola no solament sorprèn, sinó que ens atrapa, ens intriga i ens arriba a subjugar.

Estètica i tecnoètica per a l’enculturació robòtica en la cultura digital

María Jesús Buxó

Conferència:
En la consideració i l’acceptabilitat social de les noves tecnologies, informàtiques i biotecnològiques, s’han obert territoris d’experimentació i especulació en els quals l’estètica té un paper clau en el disseny i l’avaluació d’autòmats i dispositius miniaturitzats. En aquesta comunicació s’exploraran els reptes de la ciutat digital en confrontar formes d’intel·ligència i sensorialitat i crear discursos miticoètics i dissenys tecnoorgànics per conformar cossos, repertoris socials i escenaris urbans.

L’arquitectura de la ciutat Amb i Després del lloc. METALOCUS

José Juan Barba

CV:
És doctor, arquitecte i professor de la Universitat d’Alcalá a Madrid i d’ESARQ-UIC a Barcelona, a part de fundador i director de la revista Metalocus.

Conferència:
METALOCUS és el resultat d’unir dues paraules:

Meta, paraula grega que significa, ‘després’ i ‘amb’.
Locus, paraula llatina que significa, ‘lloc’.

METALOCUS no és una il·lustració directa d’edificis o ciutats, sinó una recerca de les idees que hi subjeuen. Això no obvia que de manera explícita es procedeixi a mostrar-los. METALOCUS s’ha de llegir com a seqüències; tanmateix, no implica necessàriament un relat.

Què succeeix a l’arquitectura després de les idees clàssiques de lloc, de context, sense renunciar al contingut i la càrrega d’aquesta mateixa idea de lloc?

Durant un temps es va plantejar com fer la proposta. El resultat es va plasmar en una recerca de les idees que subjeuen i generen els edificis i les ciutats, molt més atractiva que ser simples noticiaris amb tan sols il·lustracions que difícilment no reflecteixen l’espai o el temps dels elements que anomenem arquitectura.

Arquitectures de (i en) la Xarxa: interfícies dinàmiques evolutives per a una possible cartografia del (no) lloc electrònic

José Ramón Alcalá

CV:
És doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València (1990), catedràtic de Procediments Gràfics d’Expressió i Tecnologies de la Imatge de la Universitat de Castella – La Manxa (2001) i director del Museu Internacional d’Electrografia (MESURA) de Conca, des que es va crear, el 1989. Com a investigador, ha coordinat, des del 1990, nombrosos projectes d’R+D nacionals i europeus sobre aplicacions de les noves tecnologies en la creació artística, el New Media Art i la museografia virtual. Ha impartit nombrosos cursos, seminaris i tallers teoricopràctics en les institucions més prestigioses artístiques i culturals, públiques i privades nacionals, i internacionals, i ha comissariat esdeveniments artístics, biennals i exposicions nacionals i internacionals. És, així mateix, autor de diversos llibres i nombrosos articles relacionats amb l’art i les noves tecnologies. Com a artista, va crear l’equip Alcalacanales (juntament amb F. Ñ. Canales) el 1983.

Conferència:
La xarxa Internet —i el ciberespai que conté— es comencen a colonitzar. El traçat de les cartografies és una tasca tan urgent com necessària que s’instal·la en múltiples paradoxes, com la de ser un lloc no espacial, utilitzar per construir-lo arquitectures líquides que operen sobre una realitat hibridada i modificar el concepte de memòria espaciotemporal, que ara s’ha d’aplicar a una geometria del procés-en-temps-real i no a una arquitectura de l’objecte. Aquestes cartografies dibuixen no solament la morfologia líquida de seus (no) espais arquitectònics, sinó —i el que és més important— permeten treure a la llum el mapa topogràfic de les relacions simbòliques contemporànies. És a dir, les divisions de classe, les jerarquies, els papers funcionals de l’economia global i també l’organització política del món contemporani.

Construir l’arquitectura líquida de l’espai electrònic en el context de la realitat híbrida en la qual s’ha instal·lat l’individu del segle xxi passa necessàriament per la conceptualització i el disseny de la interfície cultural que ens dotarà del dispositiu, dels mecanismes i de les estratègies per poder-lo habitar.

Imatge i imaginari de l’urbs. De la ciutat bidimensional a la ciutat digital

Arturo Colorado

CV:
Arturo Colorado Castellary és llicenciat per la Universitat Literària de València, diplomat en Études Approfondies en Lettres et Arts per l’Institut d’Història de l’Art de la Universitat de Lió i doctor per la Universitat d’Alcalá. Especialista en art i comunicació, ha estat professor titular de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid i actualment és rector de la Universitat SEK de Segòvia. Ha fet estades d’investigació a la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz i a la Universitat Purdue d’Indiana.

És autor de nombrosos articles en diaris i revistes especialitzades i, entre d’altres, dels llibres Los murales de José María Sert (Ed. de Naciones Unidas, Nova York, 1985), El Museo del Prado y la Guerra Civil (Ed. del Museo del Prado, Madrid, 1991), Introducción a la Historia de la Pintura (Ed. Síntesis, Madrid, 1991), Hipercultura visual. El reto hipermedia en el arte y la educación (Ed. Complutense, Madrid, 1997) i El arte en el noventa y ocho (Celeste, Madrid, 1998); coautor de Los errores de Narciso (Ed. Complutense, Madrid, 1999), i editor de l’edició espanyola del Diccionario Oxford-Complutense del Arte del Siglo XX (2001). És comissari científic de l’exposició «Du Gréco à Goya» que va tenir lloc a Ginebra i comissari de la mostra «El Mundo de las Antigüedades» que es va exposar a Madrid, i ha col·laborat com a autor en nombrosos catàlegs d’exposicions.

La tasca investigadora i divulgativa l’ha portat al camp del guió sobre documentals historicoartístics, entre els quals destaca el programa El frente del arte per a televisions espanyoles i de diversos països, com també el videodisc Pintura Española del Románico a las Vanguardias per al Pavelló d’Espanya de l’Exposició Universal de 1992. Ha treballat en la concepció del Museu Interactiu del Llibre de la Biblioteca Nacional, i també en el guió d’alguns dels seus llocs multimèdia. Els últims anys ha centrat la tasca com a autor en el guió, el disseny interactiu i la direcció de diversos CD-ROM: El Museo Thyssen-Bornemisza (Fundació Thyssen-Bornemisza (1997), guanyador del Premi Möbius Multimedia Barcelona; El Museo del Prado (1996); Goya. Las visiones de un genio (1997), i El Museo virtual de los Impresionistas (2000), coproduïts per Quadrivio i Ediciones del Prado i traduïts a diversos idiomes.

Considerat com un expert de prestigi internacional en la difusió del patrimoni cultural a través de les noves tecnologies de la comunicació en la societat del coneixement, ha organitzat i dirigit els congressos internacionals: “El Acceso Multimedia al Patrimonio Cultural Europeo” (novembre del 1998), “CULTURTEC 2000” (novembre del 2000) i “CULTURTEC 2002” (maig del 2002). És investigador principal a l’Estat espanyol de la xarxa temàtica europea E-CultureNet, dedicada a l’estudi i a l’aplicació de la cultura digital.

Conferència:
La ciutat ha estat centre essencial de creació i innovació cultural al llarg dels segles, fenomen que augmenta al segle xxi, protagonitzat per la concentració urbana i pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la comunicació. A través de la història de la imatge de la ciutat podem fer un recorregut apassionant des de l’època medieval fins a la ciutat digital, en la qual ens centrarem, per estudiar-ne la recreació tridimensional i quadridimensional, la immersió virtual, a través de diverses experiències i dels seus significats.

La ciutat, avui i demà: territori, identitat i imaginari

Michela Rosso

Conferència:
La iconografia és apassionant! Podeu sondejar a través del temps i trobar imatges de l’art del passat que s’assemblen molt a algunes de les actuals. Bill Viola és un videoartista genial que té un autèntic do per posar en contacte el passat i el present. Les seves imatges, a part de ser impactants, sempre obeeixen a un sentit simbòlic. Actualment, malgrat que és difícil sorprendre, l’obra de Viola no solament sorprèn, sinó que ens atrapa, ens intriga i ens arriba a subjugar.

La configuració de la ciutat en el cinema contemporani

Virginia Ruisánchez

Conferència:
Al llarg de les últimes dècades del segle xx, el cinema s’ha consolidat com una eina eficaç per analitzar la cultura contemporània. En aquest cas, la ciutat es conforma com l’escenari adequat per a l’exercici crític no només cinematogràfic, sinó també social. La configuració de l’espai urbà en el cinema contemporani preveu una pluralitat de visions heretades d’altres mitjans audiovisuals, del mateix reciclatge cinematogràfic i de l’aplicació de les noves tecnologies. Aquí es distingeixen entre tres possibles models de ciutats cinematogràfiques (la ciutat saturada, el desert habitat i la il·lusió urbana) que s’han observat des dels anys vuitanta fins als nostres dies.

La visió de la ciutat del futur al còmic

Jordi Górriz

CV:
Jordi Górriz procedeix del camp de la Història de l’Art però estudia a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya, on elabora una tesi basada en l’anàlisi dels models arquitectònics urbanístics plantejats en els còmics de ciència-ficció. Va avançar-la recentment amb la tesina La arquitectura en el cómic: estado de la cuestión, presentada el 19 de desembre de 2003 en el marc dels cursos del programa de màster i doctorat d’Història, Arquitectura i Disseny impartit a l’Escola d’Arquitectura (ESARQ) de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).

Conferència:
Permeable com pocs mitjans contemporanis, el còmic ha contribuït de manera decisiva en la configuració i la projecció d’una iconografia col·lectiva sobre el món del futur, bé sigui retroalimentant l’impacte social del progrés científic o donant forma a les idees de la ciència-ficció literària. Entre els elements d’aquest imaginari desplegat pel còmic, la figuració de les arquitectures i les ciutats del demà són un element protagonista, que contextualitzen la narració i alhora hi estimulen la immersió del lector. De la mateixa manera que la societat i la ciència, la ciutat futura i els personatges que l’habiten han estat, i seran, objecte de reconfiguracions eventuals.

Entrevista: Joan Pueyo

CV:
Joan Pueyo viu i treballa a Barcelona, on va néixer el 1956. Es va iniciar en la fotografia, el cinema i el vídeo el 1975. El 1985 va optar per dedicar-se al vídeo, i va canviar la seva relació amb el mitjà de «professional a amant». Ha creat prop de 20 obres: vídeos i videoescultures. Pueyo és un creador independent i solitari, una persona tímida, en les antípodes de la solemnitat pretenciosa o de l’habilitat pragmàtica tan habituals avui en el món de l’art. L’autenticitat del personatge es transmet en la frescor i el compromís de les peces. Joan Pueyo és un creador d’imatges «fortes», però extremament volàtils, com en general totes les imatges electròniques: un formigueig incessant de punts de llum. En aquest sentit, la brevetat, la velocitat, els sorolls, les mutacions i embrollaments de les imatges videogràfiques són la força i les ales.

Entrevista: Joan Pueyo

Espai expandit: entre la (des)territorialització i la virtualitat

Claudia Giannetti

CV:
Especialista en art multimèdia, comissària d’exposicions i d’esdeveniments culturals, escriptora i teòrica. Doctora per la Universidad de Barcelona en l’especialitat d’Estètica Digital. Des del 1998, és directora del Media Centre d’Art i Disseny (MECAD) d’ESDi de Barcelona. És directora dels màsters d’ESDI i de la Universitat Ramon Llull: Sistemes Interactius i Comissariat i Pràctiques Culturals en Art i Nous Mitjans. Ha rebut diversos premis per la tasca com a teòrica i comissària. Ha publicat nombrosos articles i els llibres Media Culture (Barcelona, 1995), Arte en la Era Electrónica – Perspecticas de una Nueva Estética (Barcelona, 1997), Ars Telematica – Telecomunicación, Internet y Ciberespacio (Barcelona, 1998; Lisboa, 1998), Arte facto & ciencia (Madrid, 1999), ArteVision – Una historia del arte electrónico en España (Sabadell, 2000) i Estética digital – Sintopía del arte, la ciencia y la tecnología (Barcelona, 2002; Karlsruhe, 2005). Ha estat recentment nomenada directora del Mediafest, el festival d’art multimèdia de les Canàries.

Conferència:
Les nostres experiències de temps, realitat i espai avui són radicalment diferents de les que podíem advertir fa tan sols 15 anys. Això es deu a una sèrie de factors, dos dels quals analitzarem, directament i indirectament relacionats amb el tema central plantejat en aquesta taula rodona: la instauració del temps electrònic i la influència de les tecnologies en la transformació de la noció de lloc a la constitució dels «territoris» vulnerables.

Entre el propi i l’aliè: Wa-Yô. Classificació i mimetisme en la representació japonesa

Blai Guarné

CV:
Blai Guarné és antropòleg social, especialitzat en l’àmbit de la representació, els estudis asiàtics i l’antropologia de la comunicació. Ha fet treball de camp a Amèrica del Sud, Europa i Àsia. Ha desenvolupat investigació i docència a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Nacional de Misiones (Argentina), a la Universitat de Budapest (Eötvös Loránd University) i a la Universitat de Tòquio. Actualment, forma part del quadre docent de la Universitat Oberta de Catalunya, en els Estudis d’Àsia Oriental, i és visiting research scholar a la Universitat de Tòquio.

Entre les últimes publicacions destaquen: «Oralidad, escritura y tecnologías modernas de la comunicación» (cap. II) a Tecnologías sociales de la comunicación (A. Gil, coord.; Barcelona: Editorial UOC, 2005) i «Imágenes de la diferencia. Alteridad, discurso y representación» (cap. II) a Representación y cultura audiovisual en la sociedad contemporánea (E. Ardèvol i N. Muntañola, coord.; Barcelona: Editorial UOC, 2004).

Conferència:
Aquesta intervenció revisa l’aproximació semiòtica de R. Barthes (1970) a la territorialitat geogràfica, social i cultural de la metròpoli de Tòquio. S’incideix especialment en el diàleg d’aquesta imatge amb l’ordenació simbòlica de les polaritats del wa (‘el japonès’) i el yô (‘l’occidental’), tot reflexionant sobre la incardinació i resignificació, entre la mimesi i el mimetisme, en la realitat desterritorialitzada de la societat global.

Somiant espais reals, fent espais somiats: la construcció antropològica de l’espai hiperreal

Victor Renobell

CV:
Doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona. Actualment és professor propi de la Universidad Oberta de Catalunya (Espanya), en la llicenciatura de Comunicació Audiovisual i de Publicitat i Relacions Públiques, responsable de l’Àrea de Comunicació Social, director acadèmic del màster d’Edició (edició presencial i virtual de continguts i gestió de processos) de la Universitat Oberta de Catalunya i docent de la Universitat de Barcelona.

Amb una àmplia experiència de participació en grups i xarxes de recerca actualment treballa en projectes com ara PIC Comunicación (Projecte Internet Catalunya), sota la direcció del Dr. Manuel Castells i de la Dra. Inma Tubella, el Grup de Recerca i Conservació Audiovisual (GRICA de la Universitat de Barcelona) i també l’International Visual Sociology Association (IVSA).

A més, té una àmplia profusió a Internet, on manté una pàgina web personal i un fotoblog on explora l’interès per la fotografia digital.

Conferència:
Des de les perspectives de la sociologia i l’antropologia de l’imaginari es pot pensar la ciutat, els espais i les megapolis com a constructes en procés de desenvolupament constant, cossos amb vida que creixen, es metamorfosen i que adquireixen entitats noves. La desterritorialització vista com a identitat canviant, nova i postciutadana genera nous dubtes sobre l’avenir virtual de l’espai (meta)físic. Actualment ens movem entre la servitud prefabricada del ciment i els megaprojectes institucionals. I entre aquests dos gegants la perspectiva virtual s’alimenta de les noves propostes de reordenació-orientació-control. Allò virtual (des)territorialitza o allò territorialitzat (des)virtualitza? La solució no està clara i els camps de (des)control (des)institucionalitzat intervenen entre els poders públics i les solucions privades.

La nostra mirada transcultural ens transporta a llocs recòndits, espais nous, il·lusions retrobades i sensacions de benestar més enllà del postdesenvolupisme social, més enllà de la visió esbiaixada de les cultures occidentals i de l’extravagantisme de l’imaginari sociocinèfil contemporani. En tot cas l’expansió de l’espai es genera per una expansió de la ment, és a dir, una aposta per aquest imaginari sociocultural fenomenològic, punt d’inici de la nova construcció espacial.

L’arquitectura com a interfície

Rodrigo Alonso

CV:
Llicenciat en Arts a la Universidad de Buenos Aires (UBA). Professor d’Història de les Arts Plàstiques VI (art contemporani) i d’un taller d’expressió audiovisual a la UBA. Professor de la càtedra de Producció i Circulació de l’Obra Artística i de la càtedra d’Art Contemporani II a l’Institut Universitari Nacional de l’Art (IUNA). Membre creador de la carrera d’Art, Tecnologia i Comunicació de la Universitat de San Luis.

Des del 1992 exerceix com a crític d’art, i s’especialitza en nous mitjans (fotografia, vídeo de creació i art digital). Va ser curador, jurat i organitzador de nombroses exhibicions i esdeveniments teòrics per a diverses institucions, i curador de mostres de vídeo art per a Medellín (1997), Barcelona (1999), Madrid (1999-2001), l’Havana (2000), Belfort (2000), París (2001), Berlín (2001), Hèlsinki (2001) i Lima (2001). Des del 1993, publica regularment en revistes especialitzades d’art contemporani i esporàdicament en altres publicacions i catàlegs. És autor del llibre Diez años de vídeo en Buenos Aires, sobre la història del videoart argentí de la dècada dels noranta. És assessor permanent en l’Àrea d’Arts Electròniques del Museu d’Art Modern i va formar part del Consell Assessor per a la primera col·lecció de videoart del Museu Nacional de Belles Arts.

Conferència:
En l’àmbit informàtic, una interfície és el mitjà que permet a un usuari una interacció efectiva amb dades i programes. L’efectivitat es refereix no solament a la funcionalitat, sinó també a la capacitat de possibilitar una interacció significativa i creativa. Més enllà dels aspectes funcionals, l’arquitectura pot pensar-se igualment com un mitjà que connecta un usuari amb un objecte o programa arquitectònic (un edifici, una configuració espacial, un àmbit urbà). Es podria preguntar llavors, fins a quin punt l’arquitectura brinda als seus usuaris la possibilitat de crear o fins a quin punt transforma significativament el seu entorn, més enllà de les opcions d’un programa preconcebut? La pregunta adquireix interès renovat quan la tecnologia recent ens ofereix mons manipulables, adaptables i fluids.

L’art de la llum i la ciutat

Anna Casanovas

Conferència:
La llum elèctrica aplicada a la ciutat dóna lloc a la creació d’un nou tipus d’il·lusionisme visual que a les mans d’alguns artistes, pot allunyar-se del simple decorativisme comercial, per passar a ser un element fonamental per definir una urbs. Ambientalismes, transformacions, marcadors temporals, projeccions, jocs onírics, etc. són algunes de les possibilitats que ofereix la llum a l’hora de promoure, potser, un contrapensament sobre el comportament urbà habitual.

Projecte Barcelona genètica: cap a una arquitectura genètica

Alberto T. Estévez

Conferència:
Us adoneu de l’abast de l’assumpte? Projecte Barcelona genètica: disposar per a la ciutat i les cases de llum no elèctrica i natural, per introduir determinades proteïnes luminescents en l’ADN de l’arbratge urbà i de les plantes ornamentals domèstiques, etc. La bioluminescència substituirà l’enllumenat artificial. D’això no hi ha dubte. Encara que és una cosa ínfima del que es pot arribar a fer amb l’aplicació de la genètica a l’arquitectura. Quan l’arquitecte deixa de necessitar els industrials habituals de la construcció i comença a treballar amb genetistes, que no són més que els paletes del futur. Tot el que investiguem des de l’any 2000 en la línia «Arquitecturas Genéticas». Certament, la ciència ha superat la ficció i la utopia d’avui és la realitat de demà.

Les xarxes de patrimoni i la vertebració de les noves perifèries

Pere Vall

Conferència:
Els paisatges culturals adquireixen un pes creixent en l’ús i l’ordenació del territori postindustrial. Són cada vegada més freqüents les iniciatives que impulsen la recuperació d’àmbits geogràfics on l’hàbitat humà ha configurat un paisatge distintiu. Aquestes experiències responen a un model territorial emergent que encara no disposa d’instruments urbanístics adequats ni de consciència col·lectiva suficient per desenvolupar-se. Aquesta conferència compara alguns episodis i reflexiona sobre la possibilitat de treballar amb xarxes de recursos culturals capaces de generar pautes d’ordre i participació ciutadana.

Mutations, Morphogenesis and Monsters

Mike Weinstock

Conferència:
Exploring the role that mutation and speciation plays in Natural Systems and Ecologies, and the implications for design strategies and processes in Architecture. The historical relation of Architecture and Nature has been subject to radical revision in recent decades, and this change provides the cultural context of the article and lecture. Monsters and mutations are features of all biological systems, and the aggregation of differences are the means by which biological systems respond and adapt to environmental stresses and dynamic loadings. The robust design of natural living systems is not produced by optimization and standardization, but by redundancy and differentiation. An exploration of the consequences of adopting these models for architecture is explored.

Infiltrations and Interferences. Scientific Methods in Art and Architecture

Akos Moravanszky

Conferència:
The position of architecture between art and the natural sciences has always been a matter of debate. In recent years, architects have not only turned to science for inspiration, but have claimed that architecture is itself a science, based on theoretical paradigms and experimentation. At the same time, spatial concepts and strategies of minimal, conceptual and postminimal art became increasingly important to free architecture from its archaic and symbolic charge. In architecture as well as in art or science, interferences between areas of knowledge require the recognition and ordering of patterns. In the work of architects, artists and scientists, the process of invention and imagination is similar, operating with structures while recognizing logical and aesthetic criteria.

The consequence of this development is a relentless search for perfection and increasing precision, a quality that appears to be the destiny of the technical world, which includes works of art. It is however questionable whether higher levels of precision will result in higher levels of functionality or creativity. In the transdisciplinary migration of paradigms and methods between art and science, the role of architecture (and of architectural education) can no longer be taken for granted. Research is increasingly the source of new technology and expertise. On the other hand, experimentation should be open for ideas which appear anachronistic or visionary, inappropriate or unrealizable. Should we regard precision as the necessary precondition to merge art, technology and science in architectural design, or should we intervene, opening up new spaces of freedom?

Digital-Biomimetic Architecture

Dennis Dollens

Conferència:
This lecture explains how biomimetics for design and digital production can integrate ways to conceive, visualize, generate, and model architecture by studying forms and processes in nature and how that process has evolved in Dollens’ work. Looking to seeds, plants, algae, shells, etc. for biomimetic information suitable for design extrapolation to new architectural forms via CAD-CAM production, the presentation considers how sustainable environments can be integral with technical innovation, new attitudes toward genetics, biomaterials, and science/design collaboration. Specifically, the presentation illustrates how designs “digitally grown” in the plant-generating software (Xfrog) can be built as rapid prototype models to suggest a new system of architectural conceptualization and organization that merge technology and nature. And, finally, the presentation considers how digital animation can be seen as a filter for biomimetic visualization in a context of nature and design.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s